PURCHASED FOR THE UNIVERSITY OF TORONTO LIBRARY FROM THE CANADÀ COUNC1L SPECIAL GRANT FOR Histqj^ of ART /68 BIBLIOTECA POPULAR PE «L'AVENÇ» POMPEU FABRA 0(i;STI0NS DE GRAMÀTICA CATALANA Llibreria «L'AVENÇ»: Rambla de Catalunya, 24 BARCELONA ISTum. 114 so cèntims VOLUMS PUBLICATS Ímirall, Valentí. —Articles literaris <35 . (lcover. Joan— Art i Literatura >31 . À la uern, Josep. — La gent del llamp 6 Ai.omak. Gabriel. — Una vila que s mor. Tot passant [2-4.) andersen.— Contes (primera seriei. Traducció den i. Massó Vento? (69 i. AveburT, Lord —Els plaers de la vida. 1 raó. den R Patxot i Jubert (60-61-63 Balades i contes japonesos. Traducció d'Eduard Llo- rens (103.) Bartuina, Joaquim M.J— Perpetuines (75 . Bertrana, Prudenci — Crisàlides 70 Bisson, Alexandre. —La senyora X, drama en quatre actes. Traducció den Narcís Oller. (113). BUSQUKTS I Punskt. A. — Del Montseny i15i. Cal VET, Aousri. — Sentiment, novela i39 Cançons populars catalanes 30i. Dant Alligiíieri. — La Vida Nova. Trad. den Manuel de Montoliu i ÍO). Domknkc.ii i MONTANER, Lluís. — Estudis polítics (36 . Emerson. — La confiança en sí mateix. L'Amistat ! ra- ducció nen Cebrià Montoliu 1 2 a edició 1 120(. ESCARDOT, L.— Bolves, quadrets i52i. Ekkmann-C.hatrian. — Rondalles de poble. Traducció den Joai|inni Ku.vra (83i. Fabra iPompeu. — Qüestions de gramàtica catalana 1 14. Flammarion. Camil. — Urania. Traducció den K. Patxot i Jituert 1 13). Folch Torres. Josep M.* — Laria, noveia (3?j. — Anímiques i77>. Fuentes, Enric de. — Tristors, noveia (33,. GBNKR, i'oMPK.iUS. — L'intellecte grec antic (43 . Giacosa, .i . — Com les fulles. en quatre acie»»! Traducció den Narcís Oller (2.* edició) -4o. — Tristos amors, comèdia en tres ac les. Traducc Narcís OHer -i." edició. 1681. — El mes fort, comèdia en tres actes. Trad. de Narcís 7S GlBBRT, VICENS M.'de. — Grent de montanya, noveia 50. GcETHK.- La Marguerideta (< lel Faust . 'I ra- óuc ni Maragal i 2.* edició tiSl), — Pensaments. Traducció den Joan Maragall (1 12). GOLDONI. La Dispesera con Ció 'ien J ■ óó 57 . — El Vano, comèdia en tres a Narcís Oller (86). — El sorrut benefactor i en tres actes .97». 1 JhSTIONS DE GRAMÀTICA CATALANA Pompeu Fabra OilESTIONS DE GRAMÀTICA CATALANA BARCELONA Biblioteca popular de «L'Avenç» 1911 K 38 »n3 ■ • Tip. «L'Avenç» : Rambla de Catalunya, 24 ADVERTIMENT Eh capitals que constitueixen el present volumet foren altres tants articles publicats successivament dins un període de tres anys en «El Poble Català», de primer quan era revista setmanal i després ja essent diari. No eren articles de circumstancies, Vactualital dels quals agués de desaparèixer. Al contra- ri : referents els uns a aspectes generals de V actual llengua literària i altres a punts concrets de la mateixa subjectes a controvèr- sia; portant tots ells força llum a les diverses qüestions lingüístiques tractades, segueixen tenint prou interès i aplicació per als que escriuen i per als que llegeixen el català. Per això 'Is fem sortir novament formant col•lecció en aquesta Biblioteca, amb la confiança de prestar així un servei a les nostres lletres. Els Editors L'obra dels nostres descastellaniízants EL català no n'ha tingut prou amb una des- gracia. Quan reneix com a llengua lite- rària i comença la tasca de descastellanitzar- lo i de polir-lo, un nou flagell li cau assobre: l'incultura filològica i gramatical d'una gran part dols seus conreadors. Pretenem deslliurar la nostra llengua de les clefectuositats que pre- senta degudes a l'influencia castellana, i n'hi anem ineptament introduint d'altres en nom- bre extraordinari. Sovint sontirou a parlar despectivament del català que ara 'S parla, de Vorriblc català que ara -s parla; seria bo que comencéssim a fixar-nos en Yorrible català que ara s'escriu. Descastellanitzar ha esdevingut avui dia sinònim de llunyar-se del castellà, i per llun- nyar-nos del castellà sovint rebutgem i desfi- gurem paraules i construccions catalanes pel sol defecte d'assemblar-se massa a les caste- 8 Pompeu Fabra llanes corresponents. En canvi, cometem cas- tellanismes inconeguts en la llengua parlada i creiem aver fet obra de descastellanització esborrant la o final d'una paraula castellanis- sima o posant un hi darrera de un en ell traduc- ció servil d'un en el castellà. A vegades, fogint d'un castellanisme, caiem en un altre de pit- jor. A vegades fogim d'un castellanisme ima- ginari i caiem en un castellanisme real. Per tot arreu creiem veure castellanismes: edat, castedat, no deuran la llur d a una influen- cia castellana? ambient no'y deurà la seva i, així com els mots terminats en ancià i enciaï Doncs escriguem etat, castetat, ambent, essença, ignorança... Un om no*s detura a examinar si realment el mot sospitós es degut a l'influen- cia castellana. Edat es ben català, ambient té la seva i del llatí {ambiens), els nostres autors antics estan plens de noms en ancià i encia; però edat, ambient, essència, si no son caste- llanismes, en tenen tot l'aire quan un om els compara amb els mots inventats pels nostros descastellanitzants; i ja n'hi ha prou: la ma- joria 'Is rebutjarà com a castellanismes. De dugués paraules, de dugués formes, basta que l'una s'assembli menys que l'altra a la caste- llana corresponent, per a ésser sistemàtica- ment preferida. Jo conec qui, per aquest motiu, prefereix vindré a venir, valdré a valer, Qüestions de gramàtica catalana g poguer a poder... I mentre "ns entretenim a canviar edat en etat, ambient enambcnt, gravís- sim en greuissim, xoc en topada, gràcies en mercès, no'ns en passen pas pocs, de veritables castellanismes! La meitat de la castellanofobia actual, ben encarrilada, bastaria per a netejar en poc temps de tota influencia castellana la nostra llengua; doncs bó, no fóra pas gens difí- cil de demostrar que"l català que ara s'escriu es almenys tant castellanitzat com Yorrible català que ara-s parla: el seu vocabulari es, en efecte, calcat del castellà, la seva construcció es purament castellana, la seva ortografia mateix està subordinada a la de la llengua ofi- cial. Fins arribem a copiar-ne les equivoca- cions: aquí tenim, per exemple, el mot auto- mòbil, que escrivim malament {aiitomòvil) per la senzilla raó que'ls castellans també l'es- criuen malament. Si tenim mal ull per a descobrir castella- nismes, encara tenim pot-ser pitjor mà per a esmenar-los. Quan ens adonem d'un castella- nisme, real o imaginari, aviat ho tenim arre- glat. Sovint no es qüestió sinó de suprimir o canviar alguna lletra. Plasso es evidentment un vergonyós castellanisme, però li trèiem la o, i eus-lo aquí transformat en una paraula catalana. El mateix procediment aplicat a cupó donaria cup, que no*ns convé; doncs, Pompeu Fabra en lloc de suprimir la o, la canviem en u, i ja està arreglada la cosa. La morfologia i la se- masiologia catalanes no tenen secrets per a nosaltres; nosaltres sabem derivar d'un adjec- tiu com greu un superlatiu greuíssim; nosaltres sabem fer d'una conjunció deductiva una conjunció causal. Se tractava, en efocte, de combatre el castellanisme pues; doncs bé, si la conjunció catalana doncs tradueix admira- blement el pues castellà en frases com Està lloviendo'i pues no salgamos (pues deductiu), res no*ns impedeix d'emplear-la por traduir frases com Estarà en fermo, pues no me escribc (pues causal). Quant a la generació de greuís- sim, no pot ésser més clara : desde i moment que'l positiu es greu i no pas grave, el superla- tiu no podia evidentment ésser altre quo greuíssim, com si de breuno forméssim brevís- sim, de blau blaxissim i de suau suaxíssim. Per altra part, rebutjar qrxxíssim perquè d positiu os grKV suposaria rebutjar nolabilís- sim perquè diem notable o sacraTÍssima per- què diem saGraDa. Un raonament anàleg va portar a escriure barbrismes l'autor d'un dic- cionari de barbarismesl Com un om pot veure, aquí fem i desfem a nostra voluntat; qualsevol té dret a malme- tre o a inventar paraules o a canviar-ne la significació. Recentment un gramàtic vol que Qüestions de gramàtica catalana n ocell no signifiqui ocell (es dir, ave) sinó pàja- ro. L'unic remei contra 'Is procediments arbi- traris dols nostres descastellanitzants fóra l'estudi dels nostres autors antics: ell ens en- senyaria que ocell (equivalent al francès oi- seau) tradueix avc ', que edat, ambient, grà- cies són paraules perfectament catalanes, que doncs no pot usar-se pas sempre en lloc de pues, ens ensenyaria a construir com cal les proposicions de relatiu, a arreconar formes com volguer, sapiguer, sigues, veges, a usar amb moderació les partículos atones hi i en. Però no cal, perxò, quo•ns fem gaire il•lusions: si'ls nostres descastellanitzants llegeixen al- gun cop els nostres autors mig-evals, es més aviat per fer-nos present d'algun preciós ar- caisme perfectament inútil. Sempre hem estat afectats a l'arcaisme; escrivint sistemàtica- ment mon en lloc de el meu, ani en lloc de vaig anar, preferint quiscun a cadascú, qualque a algun, jorn a dia, ens fem càndidament l'il- lusió que"l nostre pobre català torna "1 més pur catalanesc. No *y ha altre inconvenient 1) ...cervos, lehons, falcons, àguiles, perdius, faysans e altres moltes bisties e ocels... Bernat Metge. | ...e un colom ama mes son par colom que no fa caval ne altre auçel. Llull. | ...voltors, corbs e altres aucells de rapina. Tirant lo Blanch. Pompen Fabra sinó que "Is arcaismes són terriblement peri- llosos en mans inexperimentades: l'altre dia llegíem en un diari català que un orador avia estat aplaudit tant sols per quiscuns concur- rents! Res més convenient i necessari que l'es- tudi de la llengua antiga, però perquè aquest estudi fos profitós de debò, ens caldria una preparació filològica de què manquem comple- tament avui dia. Es inimaginable, per exem- ple, el bé que faria la creació a Catalunya d'una càtedra de llengües romàniques. Fóra començar per on cal començar. Però nosal- tres comencem per l'ultim, i ja*ns posem, tot satisfets, a escriure gramàtiques didàctiques; les circumstancies ens hi empenyen, i les que surten son rebudes amb el més gran entusias- me. Per la meva part, cada cop que tinc no- ticia de l'aparició d'algun d'aquests llibres, trèmol pensant què deuran ensenyar als nos- tres nois. Els ensenyaran que doncs es una conjunció causal? queçwïnes un pronom re- latiu? que cal farcir la frasa de ens i de hisl que cal dir au en lloc d'oceZZ? Els ensenyaran tant sols gramàtica general? Perquè la veritat es que estem lluny de poder dir que 'Is nostres llibres didàctics siguin millors que'ls pitjors castellans. Tinc una gramatiqueta al davant que diu, entre altres disbarats, que totes Qüestions de gramàtica catalana 13 les paraules tenen accent prosodic, que en castellà totes les vocals son tòniques, que la x catalana sona com la eh castellana i que la g final de boig té'l mateix sò que la g de ginesta ! El <* doncs» causal A nostra premsa 'ns serveix quotidiana- j ment i profusament una vasta col•lecció do faltes de sintaxi. Emplear l' interrogatiu quin en lloc del relatiu qual, traduir el ciiyo castellà per qual o perquiri, fer de la combina- ció els hi el datiu del pronom de tercera per- sona, aquestes faltes i d'altres no menys serio- ses són, com tot-om sab, el nostre pa de cada dia de la premsa catalana. Però, — té raó en Joaquim Cases, — entre tantes faltes, potser no n'hi ha cap de tant vergonyosa com el doncs amb que'ls nostres periodistes traduei- xen el pues causal dels castellans i que^ns ser- veixen també quotidianament i profusament. Imagineu-vos que llegíssiu, en un text castellà, això: «Entre las víctimas se creia que habia el cèlebre tenor N., però este rumor ha Qüestions de gramàtica catalana i5 resultado inexacto, luego dicho tenor no se em- barco por encontrarse alço indispuesfo.» Vos fregaríeu els ulls creient que no heu llegit bé; puix oi fet que*l tenor N. no s'agués embar- cat es clar que no es la conseqüoncia sinó la causa de resultar inexacta la nova de la seva mort. I quan veiéssiu que realment el text diu luego, no podríeu sinó creuro que*s tracta d'una errada d'impremta. Doncs una cosa com aquest luego es el doncs causal avui a la moda. La clàusula ci- tada no es sinó la traducció d'aquesta altra, treta d'un diari català: «Entre les víctimes so creia que hi avia *1 cèlebre tenor N., però aquest rumor ha resultat inexacte, doncs dit tenor no s'embarcà per trobar-se quelcom indisposat». Fixeu-vos bé: la proposició doncs dit tenor no s'embarcà os l'equivalent exacte de la proposició castellana luego dicho tenor no se embarco; puix el doncs copulatiu es una conjunció deductiva: vol dir el mateix que luego. Tenim, doncs, una partícula deductiva empleada com a conjunció causal, es dir, com a sinònim de perquè: això es el doncs causal! Aquest doncs causal es tota una troballa dels nostres imponderables descastellanitzants. Se tractava, en efecte, de trobar una paraula que traduís exactament el pues causal dels castellans, el qual menaçava d'invadir la 1 6 Pompeu Fabra nostra llengua escrita... Sembla que la cosa indicada àuria estat de veure quines eren les conjuncions causals del català antic i de triar la que semblés més fàcilment adoptable. Doncs no; els nostres descastellanitzants ho han fet millor i més senzill : han agafat una conjunció deductiva i n'han fet tot tranquila- ment... una conjunció causal! El fet quej en determinats casos, el pues castellà pot tra- duir-se per doncs, els ha fet creure que doncs era l'equivalent de pues! I la novella conjunció causal ha anat este- nent-se depressa per la llengua escrita. Els nostres diaris l'empleen gaire bé sistemàtica- ment. N'hi trobareu en totes les seccions, aduc en una gran part del articles signats; però sobrotot en la secció telegràfica, en la qual es traduït el castellà mecànicament, paraula per paraula, i a la paraula castellana pues li ha pertocat ésser traduïda per la paraula cata- lana doncs. Es deplorable: el doncs causal, esdevingut endèmic en el català de les nostres publica- cions més llegides! Però la cosa verament desconsoladora seria que s'encomanés a la llengua parlada; perquè mentre això no sigui, mentre d doncs causal no passi d'esser una cosa manllevadiça, volguda, hi ha l'espe- rança que, pervinguts a una major cultura Qüestions de gramàtica catalana 17 gramatical i literària, la llengua escrita no tardarà a treure-s do sobre un dofecte tant gros com es el doncs en qüestió. Però supo- seu que aquest doncs arribés a introduir-se en la llengua parlada. Qui l'on treuria llavo- res? Seria una tara més del català parlat, mi motiu més de distanciació entre la llengua literària i la llengua parlada. Perquè la llengua literària no podria pas sinó refusar-se a donar a la conjunció doncs un valor causal, oposat al deductiu que ha tin- gut en totes èpoques. Del contrari, se seguiria o bé la mort del doncs deductiu davant del doncs causal, rompent-se així sense solta la continuïtat istorica de la llengua, o bé l'acu- mulació, en una mateixa paraula, de dos va- lors diametralment oposats, abans expressats per conjuncions distintes; cosa aquesta ulti- ma, amb la qual no es pas difícil do veure que la llengua "y pordria extraordinàriament. Ima- gineu-vos un raonament qualsevol jugant-hi una copulativa que pot significar igualment per consegüent i perquè. Jo dic: Aquesta figura té tres costats, doncs es un triangle. Això, en bon català significa: aquesta figura que (per tal o tal raó) sabem que té tres costats, es per consegüent un trian- gle: es un triangle perquè té tres costats. Però la mateixa frasa, en el català dels nostres des- 1 8 Pompeu Fabra castéllanitzants, vol dir tota una altra cosa, vol dir: aquesta figura té tres costats pekquè es un triangle. Vol dir aquesta figura té tres costats pekquè es un triangle, però al mateix temps pot voler dir aquesta figura té tres costats, per consegüent es un triangle, perquè *ls nostres descastellanilzants continuen empleant la co- pulativa doncs amb el seu valor deductiu; en cl llur llenguatge, doncs significa fer conse- güent i perquè! II Una proposició de causa no pot mai ésser introduida per la conjunció doncs. Proposició de causa es aquella que expres- sa la raó, el motiu, la causa de la cosa expres- sada per una altra proposició. Ex.: No'y vaig poder anar, perquè estava malalt. La proposi- ció perquè estava malalt es una proposició de causa (i perquè, una conjunció causal). Ja que jo no'y era, podien deixar-ho per a un altre dia. La proposició ja que jo no-y era es una propo- sició de causa (i jaqué, una conjunció causal. Les conjuncions causals, es dir, que serveixen per a introduir proposicions do causa, són, entre altres, perquè, jaqué, puix que, puix,car). Ara bé, mentre durarà la passa de doncs causal que estem patint, sempre que*ns vin- Qüestions de gramàtica catalana 19 drà a la ploma un doncs, hem de veure si la proposició que anem a introduir es una pro- posició de causa. Si *u es, ens cal rebutjar oi doncs i escriure en lloc seu puix o qualsevol altra conjunció causal. En cas contrari, po- dem escriure doncs. Si al girar en català una frasa tal com: Es- tarà enfermo, pues no me escribe, ens passava pel cap de traduir el pues per doncs, no*ns cal sinó considerar que la segona proposició es de causa per veure tot seguit que*l doncs no hi escau. En canvi, una frasa com aquesta: lEs- td lloviendol Pues no salgamos, o com aques- ta altra: iPues quién vendrà"! estan perfec- tament traduides dient: Està plovent"! Doncs no sortim; Doncs qui vindrà"! El doncs es deductiu, continuatiu, però no causal. Així, està molt bé en les frases se- güents, tretes d'autors antics; porò està, en canvi, completament fóra de lloc en les tres frases modernes que citem més avall, tretes d'un discurs d'en Carner. Exemples antics {doncs bons): «...la ànima racional es croada a fi que tostemps entena, ara e recort Deu; e si era mortal, no faria sempiternalment ço per què seria creada; donchs segueix-se que es im- mortal.» «Los aucells fan nius, les feres cerquen ca- 20 Pompeu Fabra vernes en que habiten, e-ls peixos, roques en ques meten; doncJis, qui pot dir que no usen de rahó?» «Deya sanct Agustí que negú no pot amar ço que no coneix; doncs si Deu volem amar cove quo hajam sciencia e conexença sua.» Exemples moderns (doncs dolents): «...en els paisos llatins les masses obreres han fet marrada, doncs han sigut distretes dels seus propris interessos.» «Aquest exemple deuen imitar-lo les nos- tres classes obreres, doncs aquesta tàctica ha portat grans aventatges...» «A tots els homes reflexius jo•ls demano quo estudiin serena y imparcialment el pro- blema, doncs estic segur quo arribaran a la mateixa conclusió.» En aquests tres exemples moderns, les proposicions introduides per la conjunció doncs essent proposicions de causa, la frasa resulta mal construida; àuria calgut emplear, en lloc de doncs, la conjunció puix, com, por exemple, en les frases següents tretes, del Tirant lo Blanc, «Comtessa, a mi par que vós me donau bon consell, puix la ciutat es tan forta e ben provehida de totes coses necessàries a la guerra.» «Los parents de la comtessa la pregaren Qüestions de gramàtica catalana 21 sen tornàs e dexàs allí son fill, puix lo rey no prenia carrech.» «O mare semblant a ovella fecunda qui has parit lo fill per a ésser mort e trocejat en la cruel batalla! Mas que m'aprofita dolré sobro cas inremeyable; puix lo Rey no pot haver pietat de mi ni de mon fill?» «Que.m valen a mi los bens ni les rique- ses, puix so destituhida de tot goig, plaer e consolació...?» «...jamós yo consentí ni ginyí mal negú per als quatre cavallers. — Be som certs, dix lo Roy, que vostra honor es salva; emperò puix lo cas s'es seguit, anem a la sglosia del senyor sanct Jordi e hoyrem aquí missa e fa- rem-los la honor que ells son merexedors, puix sabem que son Reys coronats.» Una altra conjunció causal era car (l'adop- ció de la qual nora sembla pas necessària): «...lunya tota paor de tu, car yo so aquoll que penses» — «mas... yo no creuré que siau mort, car homens morts no parlen.» Eus-aquí finalment algunes frases en les quals figura •! doncs (deductiu o continuatiu) al costat del puix o del car (causals): «...e vosaltres ab gran maldat a trayció li haveu feta sentir dolor inestimable... doncs, com podeu demanar misericòrdia, puix en vosaltres no s'es trobada?» Pompeu Fabra «...e dixeren que mes volien morir que sofrir tan gran onta com aquesta seria. E dix lo Rey: Donchs, pus ' ycus veig en tan bona voluntat, pensem -nos de ben defendre...» «Racional dius encara que es la ànima dels bruts per ço com aquells esquiven perills e cer- quen plaers... fan nius e moltes altres coses consonants a rahó. Si tu sabesses be la sua definició, no haguesses axí parlat. Hoyes, donchs, e torna a dret camí, car descarrerat est.» «Mas l'anima racional es simple natural- ment o sons composició, car de no res la creà Deu; doncJis es immortal.» 1 ) Una altra forma del puix. Una tercera forma, bastant empleada modernament, es puig. La combinació pronominal «els hi» Fins on bons autors no es rar de trobar usada la combinació els hi en lloc del datiu els. Ex.: Els hi fa mal el cap, No-ls hi agrada gens, Doneu-los-hi flors, en lloc de Els fa mal el cap, No-ls agrada gens, Doneu-los flors. Molts cops ha cridat om l'atenció sobro aquesta falta de gramàtica; però ha estat com- pletament en va. També es molt freqüent l'empleu de els hi en lloc d'altres combinacions pronominals. Ex,: Aquest plec ja'ls hi portaran, en lloc de Aquest plec ja'ls el portaran. Això no-ls hi podran dur, en lloc de Això no-ls ho podran dur. No es difícil do conèixer quan cal rebutjar la combinació els hi, ni es tampoc difícil de fer la correcció corresponent. Basta examinar, en cada cas, quins són els complements nomi- nals que tractem de reemplaçar amb la dita combinació pronominal. 24. Pompeu Fabra Tot-om sab prou el que es un comple- ment. En la proposició Tu culls flors, la pa- raula flors es un complement del verb culls; complement nominal, puix conté un nom : flors. En la proposició Tíi dones flors als teus cosins el vorb dones va acompanyat de dos complements: l'un es flors, l'altre es als teus cosins; amdós, complements nominals. En la proposició Aquesta tarda hem vist tes germa- nes al teatre, el verb hem vist porta tres com- plements nominals : tes germanes, al teatre ' , aquesta tarda. Sabem, por altra part, quems esdonat molt sovint reemplaçar ois complements nominals d'un verb per partícules atones, — comple- ments pronominals. Si estem parlant do flors, la proposició Twn cidls vol dir el mateix que Tu cidls flors; la particula atona en hi reem- plaça *1 complement nominal flors. Anàloga- ment una preposició com Tu dones flors als teus cosins pot transformar-se en Tun dones als teus cosins, Twls dones flors, Tiris en dón es, 1) Es costum (no gaire bo, però que seguim en el present article perquè -ns facilita l'exposició) no- menar complements dels verbs, no sols els comple- ments propriament dits, sinó les determinacions cir- cumstancials (denominades generalment complements circumstancials o adverbials). Qüestions de gramàtica catalana 25 on el pronom aton els reemplaça "1 comple- ment als teus cosins, i la partícula en, el com- plement flors. Fent el mateix en la proposició Hem vist tes germanes al teatre, tenim: Les hem vistes al teatre, o bé: Hi hem vist tes germa- nes, o bé: Les hi hem vistes, on el pronom aton les reemplaça -1 complement tes germa- nes, i l'adverbi aton lii, el complement al teatre. Ara bé: els hi essent la combinació de dos complements pronominals, noms es dat em- plear-lo en el lloc d'un sol complement no- minal. Així, noms es donat reemplaçar la propo- cíció Tu dones flors als-teus-cosins per la proposició ÏVls hi dones flors: cal dir Tu-ls dones flors. En canvi, es perfeta la substitució de la proposició Tu portes els teus cosins al teatre per la proposició Tiris hi portes on el pronom aton els vol dir els teus cosi?ís. i la par- tícula hi vol dir al teatre. Si donem, enviem, portem, oferim, demanem, etc, unes caixes a uns ornes o a unes dones, no direm els hi do- nem, els hi enviem, els hi portem, els hi oferim, els hi demanem unes caixes, sinó els donem, els enviem, els portem, els oferim, els demanem unes caixes. Així mateix no escriurem els hi fan mal els peus, els hihaagradat molt, els hi hem 26 Pompen Fabra dit que ~y aniríem, els hi veig Vintenció. els hi érem aprop, sinó els fan mal els peus, els ha agradat molt, els hem dit que y aniríem, els veig Vintenció, els érem aprop. Cp. (exemples antics): «...yo per res a present no-ls daria pau ni treva.» — «E si la fortuna 'Is era tan favorable que-Zs lexas vençre la batalla...» — «...diran qne-ls fa mal l'estomech.» — «E nos dixem-los que escoltassen ço que nos los volíem dir.» — «...elles creen que totes coses los estiguen bé.» — «...los sarrahüis... pensant que'l dit senyor Rey los era luny...», etc, etc. La combinació els hi no pot ésser emplea- da sinó reemplaçant dos complements no- minals, com en la proposició Tu 'Is hi portes (els teus cosins al teatre). Però, aduc en aquest cas, quan l'un dels dos complements equival a a ells o a elles (complements directius), ens cal molt sovint rebutjar els hi i reemplaçar-lo per una altra combinació. Per a saber, en cada cas, quina combinació pronominal cal emplear, basta veure quin seria "1 segon com- plement pronominal quan en lloc de els po- séssim el complement nominal corresponent: aquell complement pronominal es el que'ns cal emplear darrera de els. Suposem, per exemple, una proposició tal com Envia ~l plec als meus germans, en la qual tractem Qüestions de gramàtica catalana 27 de reemplaçar els dos complements per pro- noms atons. Estarà ben dit Envia-ls-hil Si en lloc de els posàvem el complement nomi- nal corresponent (als meus germans), diriom Envia-z. als meus germans; doncs cal dir Envia-ls-Ei, i no pas Envials-m. En aquest cas ens ha calgut reemplaçar els hi per els el. Es el cas en el qual els antics, invertint l'ordre dels complements deien, lo-ls: «L'ende- mà totes les donzelles lo prengueren e ab mol- ta honor lo portaren fins a la porta de la liça tot armat, liurant-lo als fels que mort o viu lo-ls haguessen a restituir.» Cas en què cal escriure els la en lloc de els hi: Demana la clau als veins. Demana-í.A als veíns. Doncs : Demana-ls-i,A i no pas Demà- na-ls-m. Exemples antics: «...e enviam-los dir que menjasson la grua e que nos la-ls envià- vem tota viva.» — «...prestaven pecunia ab condició que hom la-ls retés.» — «meteren lo cap sobre lo llit e cobriren-se sperant la mort quant la-ls darien.» Cas en què cal escriure els els en lloc de els hi: Demà portaran els mobles a les senyores N. Demà'LS portaran a les senyores N. Doncs: Demà 'Is els portaran i no pas Demà 'Is hi portaran. Exemples antics: «Nòs los lx milia sous darem de bon grat, mas que diguen ells que'ls los pach hom aquí, no*u poria fer.» — 28 Pompeu Fabra «... que nos los havíem emparats los feus o les honors e no havíem ahut juhiy de nostra cort. E pus que ans de juhiy los los havíem empa- rats, qne-ls los rendessem.» Cas en què cal escriure els les en lloc de els hi: Hem donat les joguines a aquelles nenes. Les hem donades a aquelles nenes. Doncs: Els les hem donades y no pas Els hi hem do- nades. Exemples antics: <? temps, 10 í° 0 i to, i, fínaWnf S°n/eemPJa^ts per "> ç»e en IIoc de fote r °dernan^ escriure molt difieil (recoX ' ""T**6 qU6 Veiem dinS eI mateix català antic eo^ 1 nanifcrt• exemples citats m^ ' m ho Pr°ven els aeJlDerat'> i següents. Les preposicions atones «de», «en» i «a» davant de la conjunció «que» ET,s castellans diuen Me quejo de su con- ducta i Me quejo de que hayan hecho esto; Estoy seguro de cllo i Estoy seguro de que vendrà; Su madre consiente en venir i Su madre consiente en que venga conmigo; Me ha obligado À hacerlo i Me ha obligado À que no le encubra ; introdueixen, doncs, el complement d'un verb ', d'un substantiu o d'un adjectiu d'una manera idèntica, sigui -1 dit complement un substantiu (su conducta), sigui tota una proposició (que hayan hecho esto). En les dues frases Me quejo de su con- ducta i Me quejo de que hayan hecho esto, els complements de Me quejo (un substantiu en la primera frasa, tota una proposició en la 1 ) En el present article es sols qüestió dels complements propriament dits. V. nota de la pàg. 24. 42 Pompeu Fabra segona) son introduí ts amb la mateixa pre- posició de. El castellà, assimilant així la proposició completiva a un substantiu, se separa de les altres llengües neo-llatines, les quals supri- meixen davant de la conjunció que (che en italià, sà en romanès) la proposició amb què introduirien el complement en el cas que aquest fos un substantiu (o pronom) en lloc d'una proposició; així, els francesos diuen Je suis sür de cela, però Je suis sür qv'ü viendra (amb supressió de la preposició de), i, anàlogament, Je m 'étonne qu'ï'Z ne voie pas le danger, Je suis fàché que vous ne iríayez pas prévenu*. Cp. en italià : Mi maraviglio ca'egU non sia ancora giunto, In caso cwegli ■muoia. (En romanès diuen, anàlogament : Ma tem de un lucru, però Mà tem SÀ mi ne apuce ploaia). En català es avui general l'empleu de les preposicions de, en i a davant de la conjunció que : Mequeixo de que agi fet això, Estic segur de que vindrà, etc. El fet de constituir l'em- pleu de les expressions con j unti ves de que, en que i a que una particularitat del castellà amb relació a totes les altres llengües neo- 1) Quan en francès apareix de, no es davant de que, sinó de ce que. Qüestions de gramàtica catalana 43 llatines, sembla aver passat desapercebut als nostres escriptors; altrament no s'explica que les agin adoptades sense "1 més petit escrúpol, no parant esment que "1 català antic està d'acord, no pas amb el castellà, sinó amb les altres llengües germanes, puix que introdueix les proposicions completaves sense preposició encara que facin l'ofici d'un complement pre- posicional : Estic segur D'això, però Estic segur que vindrà, i no pas Estic segur de que vindrà. Sota l'influencia d'una llengua que diu Esioy seguro de esto i Estoy seguro de que vendrà, es natural que a un Estic segur n'això fem correspondre un Estic segur de que vin- drà, i aduc que una frasa com Estic segur que vindrà pugui ésser considerada com a incor- recta. Però si pensàvem que l'omissió de la preposició, que, per comparació amb el cas- tellà (llengua patró), ens pot semblar defec- tuosa, es precisament la regla en les altres llengües literàries, ja no caldria espantar-nos d'abandonar els caminadors del castellà. I si això fèiem i ens decidíem a ometre la prepo- sició, seguint els francesos, els italians i els romanesos, no faríem sinó continuar els pro- cediments dels nostres autors antics. La construcció abitual en els nostres au- tors mig-evals es, en efecte, com ja hem dit 44 Pompeu Fabra més amunt, l'introducció de los proposicions completives pel simple que (sense preposició al davant) ad uc en el cas d'aquestes fer l'ofici d'un complement preposicional (complement introduit amb de, en, a). Vet-aquí alguns exemples entre is infinits que podríem citar : «...e passats quinze dies ne trameteren einch fahent demostració que volien allí ado- bar e mostrar carena.». «...lavors ella hagué plena noticia que per ella se fahia la festa...» «...negú hagué sentiment que ell fos ven- cedor.» «...era cahut en dubitació que Deus fos res...» «...ells li Hurarien la vila ab la condició que aquels qui anar sem volrien se*n anassen la on volguessen.» «...So molt content qucl metam en exe- cució...» «...yo no so digne que tu sies causa de la mia mort...» «...que no's devia enfellonir que algun par- las mal de ell.» «...o qui desija que hom lo cregua prengua en cascun parlar tostemps veritat, acostu- mant la lengua que no sapia mentir...» «E si vos... enuig no-y preníeu que yo en- tras dins lo retret...» Qüestions de gramàtica catalana 45 «...aquels qui "s gaben que son sos ama- dors...» «...no ha pogut comportar que negú se pogués gloriejar gue'ï tingués pres...» En totes aquestes frases, avui empleariem més aviat que'l simple que, alguna de les combinacions de que, en que oaque. Nosaltres volem creure que la generalització d'aquestes combinacions en el català modern es deguda a inadvertencia dels nostres escriptors i que quan s'adonaran que l'introducció de les pro- posicions completives mitjançant les dites combinacions constitueix una particulatitat del castellà i que a tals combinacions les al- tres llengües i amb elles cl català antic oposen, en general, la conjunció que no precedida de preposició, no dubtaran un moment a ome- tre les preposicions en les proposicions com- pletives, sobretot tenint en compte que la llengua parlada no s'oposa absolutament gens a una tal omissió. Les terminacions «encia» i «ancià* El fet de dir-se, per exemple, esencia, cons- tància en castellà i do dir-se cssenza, cos- tanza en italià, essence, constancc on francès, ha for néixer el desig d'escriure esscnça, cons- íança enlloc de essència, constància. La qües- tió os llunyar-nos del castellà!... Podria ésser també que algú *s pensés que paraules tals com essència, constància són castellanismes. Aquestes paraules en encia i en ancià no són castellanismes, són llatinismes. Si fos ara que'ls introduíssim en la llengua, en la nostra mà estaria catalanitzar-los més ó menys, su- primir o conservar la llur i posttonica, fer de essentia llatí essença o essència català, de constantia constança o constància, etc. Però *ls tals llatinismes són antics en la llengua, els usaren abundosament els nostres autors mig- ovals, i ells els donaren la forma que definiti- vament avien de tenir en català. Nosaltres no Qüestions de gramàtica catalana 4y podem sinó pendre-ls tals com ells ens els han llegats. Si "Is nostres escriptors antics van adoptar essència, paciència, influencia, ctc, i aquestes paraules van passar a la llengua parlada amb la llur i i així han arribat als nostres dies, es del tot arbitrari posar-se a escriure essença, paciença, influença, etc. Però fa temps que sembla que juguem amb la forma i amb el valor de la paraules catala- nes; tot-om fa i desfà segons li plau; un dia per traduir el cuyo castellà, fem significar cuyo a la paraula quin; l'altre agafem la partícula doncs, deductiva i continuativa, i la fem conjunció causal; l'altre escrivim etat, castetat en lloc de edat, castedat, sens dubte perquè la t ons hi sembla més catalana, o inventem grolleries com ambent, greuissim, barbrisme. Doncs no es pas d'estranyar que ara alguns ons agin sortit amb els llurs essença, paciença, influença potença, etc, etc. Fos que essència, paciència els semblessin castellanismes, fos que #ls agra- dés més essença, paciença, ells s'han posat tranquilament a escriure essença, paciença, sense tenir gens en compte que totom diu es- sència, paciència i sense recordar que•ls nos- tres autors mig-evals escriuen constantment essència, paciència. Cal aquí fer una observació i es que no totes 48 Pompeu Fabra les formacions en entia i en antia presenten encia i ancià en català, sinó quo moltes pre- senten ença i anca, tals són, per exemple naixença, coneixença, valença, prometença, cre- ença, semblança, enyorança, te?nprança... Es clar que en aquest article no es qüestió d'aquestes paraules, sinó d'aquelles que on tots temps han estat escrites amb i, com es- sència, paciència, constància, ignorància, les quals ara tracten alguns de reemplaçar per essença, etc. Els sufixos llatins entia i antia se presenten, doncs, on català, sota dues formes: ença i encia, anca i ancià. El fet quo un sufixe llatí prongui duos ó més formes en una llengua romànica os freqüentissim; així tonim en castellà gravc- dad, sequedad al costat de suavidad, iniquidad, en francès rationnel, naturel al costat do natio- nal, social, en italià libraio al costat de locan- diere. Avont-nos llegat els nostres passats formós en ença i encia i formes en anca i ancià posar-nos ara a uniformar els damunt dits sufixos fóra com si *ls castellans, perquè tenen gravedad, sequedad, se posessin a escriure sua- vedad, iniquedad; o'ls francesos, perquè tenon comparaison, conjugaison, se posessin a es- criure destinaison, modificaison, végétaison. Els enamorats de les terminacions ença i ansa que*s prenguin la pena de fullejar els nos- Qüestions de gramàtica catalana 49 tres clàssics i hi trobaran a cada pas parau- les en encia i en ancià: absència, abstinència, audiència, ciència, clemència, consciència, con- seqüència, convalescència, diferencia, diligèn- cia, eloqüència, essència, excel•lència, existència, experiència, ignocencia, indulgència, influen- cia, intel•ligència, licencia, magnificència, ne- gligència, obediència, paciència, penitencia, permanència, potencia, presencia, prudència, resistència, reverencia, sentencia, violència... i abundància, constància, discrepància, estancia, ignorància, substància... Al costat d'aquestes paraules en trobaran, en canvi, de terminades en ença i en anca los quals han desaparegut o han pres moderna- ment les terminacions encia o ancià: aparença captinença, creença, acostumança, alegrança, benaurança, concordança, observança, perdo- nança, significança... Ara bé, si paraules com abstinència, igno- rància no són castellanismes, es, en canvi, ver- semblant que mots tals com creencia, concor- dancia (antigament creença, concordança) si- guin deguts a l'influencia castellana, i un om farà perfectament preferint les antigues formes sense i a les modernes amb i. Però una altra cosa es posar-se a reemplaçar tots els mots en encia o en ancià per paraules en ença i en anca. Catalanització dels adjectius en «undus» Les llengües romàniques han pres del llatí un nombre considerable d'adjectius en multis, tals com fecundas,prof undus, furibun- dus. A l'adoptar aquestes paraules, cada llen- gua les ha nacionalitzades a la seva manera. El castellà n'ha fet fecundo, pro fundo, furibunda, etc, reemplaçant senzillament la terminació exòtica us per la terminació castellana o. Els catalans diem també fecundo, pro fundo, furi- bundo; però es evident que devem a l'influen- cia castellana aquests adjectius en undo, com tantes altres paraules en o de la llengua parlada actual {polo, modelo, metro, centro, otc. ) Per això la llengua literària s'ha decidit a rebutjar-los, cercant de dar als adjectius llatins en undus una fisionomia catalana com els castellans els han donat una fisionomia castellana. En aquesta tasca de descastellanització, Qüestions de gramàtica catalana 5i com en moltes altres ocasions, ens hem obli- dat d'una cosa, i es qued català ha estat una llengua literària abans d'ara. Quan un om veu inventar a cada moment convencions orto- gràfiques, elevar a literària qualsevol forma vulgar, construir la clàusula catalana ami) els matoixos motllos del castellà literari, un om creuria, en efecte, qued català no ha estat fins ara sinó un pobre dialecte sense cap tradició literària. Així, en el cas present, ens vana po- sar a catalanitzar els adjectius en unclus sense tenir en compte que ja devien aver estat catalanitzats pels nostres autors antics. La formula de catalanització a la qual hem arribat es: terminació us suprimida, ú canviada en ó; doncs: fecond feconda, profond pro fonda, immond immonda. ^Són aquestes les formes adoptades pels nostres autors mig- evals? Això no•ns ho hem preguntat: davant de les formes castellanitzades fecundo, pro fun- do, etc.,han estat proposades les formes amb o tònica i sense o final, i avui les publicacions vénen plenes de feconds, fecondes, profonds, immonds, vagabonds, moribonds... I com que als castellanismes pluma, tumba del llenguat- ge usual,, ja fèiem correspondre ploma, tom- ba en el lLnguatge escrit, i ara, amb la fór- mula adoptada, reemplacem fecunda per fe- conda, profunda per profonda, etc, ja posats 52 Pompeu Fabra a substituir uu castellanes per oo catalanes, vet-aquí aparèixer inonda en lloc de inunda, i seconda en lloc de secunda, i sorna en lloc de suma... Aquesta invasió creixent de formes ar- tificials amb o fa que, aduc deixada apart tota consideració d'ordre istoric, un om no pugui sinó preguntar-se fins a quin punt es justa la solució adoptada, amb els seus fe- conds, profonds i vagabonds. ^Es que real- ment la catalanització dels adjectius en undus exigeix el canvi de la ú llatina en ó catalana? Cal regoneixer que no: el canvi de u en o es ad- missible, però no necessari. Poden certament invocar-se raons en favor de la solució actual però també poden in vocar-sen en favor d'una solució que admetés la conservació de la u llatina. I si una solució ú no es absolutament rebut jable, i no estem en el cas de preguntar- nos si realment vam estar encertats decan- tant-nos a una solució d i si no àuria estat preferible l'adopció d'una solució més acosta- da al llenguatge parlat? Són tres lleis do fonètica catalana perfec- tament establertes que, en les paraules que han passat evolutivament del llatí al català: Primer. La terminació um ha estat suprimi- da en aquelles paraules en que's trobava sepa- rada de la síl•laba accentuada per una conso- Qüestions de gramàtica catalana 5$ nant senzilla; així, maiú-rum ha dat madur, cabàl-lum cavall, cór-num corn; — Segon. La vocal u breu ha estat trasformada on o tan- cada: bucca ha dat boca, bursa bossa, gutla gota; — Tercer. La consonant d ha desapare- gut darrera de n: maridaré ha dat manar, me- réndat berena, respóndct respon, véndit ven. Doncs una terminació com úndum avia de transformar-se en ón. Secundum, rotundum. profundum han donat, en efecte, segon, rodon, pregon. Els femenins corresponents, con- servant la a final, han donat segona, rodona, pregona. Suposem ara que volem introduir en el català la paraula llatina fecundus (es prou sabut que les llengües romàniques han enri- quit els llurs vocabularis amb continus em- manlleus fets al llatí clàssic.) En aquest cas, com en tots els anàlegs, no*s tracta pas de sot- metre la paraula a tots els canvis que àuria sofert si agués passat evolutivament del lla- tí vulgar al català, transmesa oralment de pares a fills; so tracta tant sols de donar a la paraula una fisionomia catalana, do catala- nitzar-la superficialment. Ens contentarem, doncs, catalanitzant-ne la terminació. En vista dels populars segon, rodon, pre- gon responent a secundus, rotundus, profun- dus i establirem el canvi de los terminacions 54 Pompeu Fabra undus, unda, en on onal En veritat, l'exis- tència d'aquells adjectius populars no sembla ésser suficient por a justificar una catalanit- zació tant forta, la qual faria de fccunclus fe- cunda, jecon fecona, de immundus immunda, immon immona. Una manera d'ovitar aquest desfigurament de la paraula llatina, es con- servar-ne la d: la solució actual. Però si por no llunyar-nos massa del llatí, acceptem nd on lloc de n i què *ns impedeix, feta ja una primera concessió, de conservar la ú llatina en lloc do canviar-la en o tancada? Desdo •! moment que renunciem a assimilar els llatinismes en qüestió als mots populars en on, ona, no es gens desenraonat conser- var-hi la u, que trobem conservada on tots els altros llatinismes: fuga, dubte, diluvi, gust, súplica, luxúria, curs, bifurca, diürn, rude, etc. El fot que, en ois emmanllous al llatí, la u tònica — llarga o curta — es conservada, ens permet d'admetre intactes els femenins fecun- da, profunda, etc. Renunciem així al canvi de ún en ón, al qual el català primitiu sembla molt afectat i ens acostem al castellà (per a molts, feconda, profonda tindran sempre l'aventatge de no coincidir amb les formós castellanes!): però, en canvi, posem d'acord el llenguatge escrit amb el parlat, cosa de la qual Qüestions de gramàtica catalana 55 solament ens podem desistir quan s'hi oposin motius altrament seriosos. I, si això no* basta- va per a decantar-nos a una solució ú, hi ha *1 fet que*ls nostres autors antics escriuen, no pas feconda, pro fonda, sinó... fecunda, pro- funda En el masculí sens presenta una segona qüestió: la catalanització de la terminació ndus. Si suprimim completamont la desinen- cia us, la paraula *s troba acabar en nd, terminació estranya a la llengua. Podríem evitar-la canviant la d en t, i així trobem antigament vagabunt però si volem conser- var la d de lllatí i del femení català, podem adoptar una final vocàlica, que ha d'esser una e, procedimont que trobem aplicat en altres casos en que's tracta, com aquí, do conservar una d llatina {per exemple, en rude) i que, en el cas present, va donar fecunde, profunde. Posem de costat les dues formules: fecond feconda l'una; fecunde fecunda l'altra. Si pen- sem que les formes actuals presenten ú, quo la ú es perfectament admissible en català i que aquesta ú la trobem en els nostres autors antics, i no serem portats a abandonaries for- mes amb ó actualment empleades en la llen- gua escrita? Per la meva part, jo, que en el període de propagació d'aquestes formes, les 56 Pompeu Fabra he consignades com a preferibles, avui, es- tudiat millor el problema, no dubto pas a posar-me al costat del senyor Bulbena, que, en el seu diccionari, adopta la segona fór- mula: fecunde, fecunda. Formes verbals guturalitzades , l català, com tot-om sab, posseix nombro- E sos verbs tals com valer, dir, moure, que presenten formes tals com valc, valgué, dic, digué, moc, mogué, el radical de les quals ter- mina en c o en g, i formes tals com val, valent, diu, dient, mou, movent, les quals estan des- proveidas do les dites guturals c i g. Les pri- meres solen nomenar-se formes guturalitzades, i les segones, formes pures1. La gutural de les primeres té un doble ori- gen: en les formes del present, prové de c 11a- 1) A la denominació de guturals amb què solen designar-se les consonants tals com la c de cap i la g de gust, es indubtablement preferible la de velars o postpalatals. En el present article hem adoptat, no obstant, la primera denominació, d'on s'ha tret la de íormes guturalitzades amb què solen designar-se les formes tals com valc, valgué, etc. 58 Pompeu Fabra tina '; en les del passat, prové de la u dels pretèrits llatins en ui tals com liàbui, vólui. Es cosa prou sabuda que la c llatina va perdrà '1 seu valor gutural davant do e i do i; així, cantu, cohorte esdevenen en català cant, cort (amb c gutural), però centu, civitate esde- venen cent, ciutat (amb c igual a s). Doncs un verb tal com dicere avia de conservar la se- va gutural en unos formes (dico, dicat) i per- dre-la en les altres (dicit, dicendo); i, en efecte, dico esdevé dic (com amicu, anticu esdevenen amic, antic), dicat dóna diga (com amica, spi- ca donen amiga, es piga); però dicit osdevóeZút (com pcrdice, perdiu) i dicendo, dient (com ra- cimu, raim). D'onrosulta que són formes gutu- ralitzados: la primera persona del singular del present d'indicatiu (dic) i totes les persones del present de subjuntiu (diga, digues, otc.) Totos los altres formes del present són pures: 1) En les formes arcaiques planc, planga i anà- logues, la gutural prové d'una g llatina. En un verb com plàngere, en què plàngit, plangendo, etc. (amb ng davant e, i) donen plany, planyent, etc. (com lónge dóna lluny), les formes plàngo, plàngal (amb ng davant a, o) donen planc, planga (com longu, longa donen llonc, llonga); però aquestes formes guturalit- zades han estat més tard substituides per formes pures : planc per plany(o), planga per planyi. Qüestions de gramàtica catalana 5g tu dius, ell diu, nosaltres diem, etc, el gerundiu {dient) i l'infinitiu (dir)1. Un verb tal com moure, provinent de mo- vere llatí, no podia tenir primitivament for- mes del present guturalitzades, sinó que avia de conjugar-se jo mou, tu mous, etc, i, en el subjuntiu, mova, moves, etc. No es, en efecte, fins més tard que*y apareixen les formes gu- turalitzades moc, moga, mogués, etc, les quals no són ereditaries sinó creades per imitació de dic, diga, digues, etc En els verbs com moure, la gutural es, doncs, doguda a una contami- nació. Aquesta contaminació la veiem produir-se en ple període literari mig-eval; autors com Lull empleen infinitat de formes tals com mou. mova (corresponents a les castellanes muevo, mueva), beu, beva (cast. bebo, beba), respon, respona (cast. respondo, responda), formes pures que més tard veiem anar desapareixent davant de les formes guturalitzades moc, mo- ga, bec, bega, responc, responga. Passat aquell període, la contaminació continua encara fent els seus progressos: els subjuntius sia sapia, capia *s veuen reemplaçats per siga, sàpiga, càpiga; jo sóc fa una forta concurrcn- 1) En el present article es feta abstracció de l'imperatiu. 60 Pompeu Fabra eia a jo só; voler conserva vull, però canvia vulla en vullga, vulga. En les formes del passat, la gutural prové, com hem dit, d'una u, la qual ha estat trac- tada com la w germànica en mots tals com werra, dwcrh, Wilhelm, d'on han sortit guer- ra, guerxo, Guillem. El llatí clàssic posseeix, com sabem, nombrosos pretèrits en ui (vàlui, valuísti, etc. en l'indicatiu; valuissem, valuis- ses, etc, en el subjuntiu), als quals vénen a afegir-se, en llatí vulgar, vénui, crédui, stétui, etc. Aquests pretèrits en ui del llatí passen a les llengües romàniques sofrint la u els canvis més variats en les distintes regions de l'im- peri. En l'extrem occidental, la u s'introdueix en el radical, una forma com hdbui esdevé hauve, d'on el portuguès houve i el castellà hove ' ; en l'extrem oriental, la u atrau l'ac- cent hdbui, jdeui, pótui esdevenen «avui», «zàcúi», «putúi»; en francès, després d'una seria de modificacions fonètiques i analògi- ques complicadissimes, dóna origen als prete- 1) EI diftong llatí au dona regularment o en castellà i ou en portuguès: pàucu, àuru, amàut (per amàvií) donen poco, oro, anió en cast., pouco ouro, amou en port. (pron. a Lisboa: pócu, óru, amo). La forma castellana hove va ésser després reemplaçada per huve, modernament escrit hube. Qüestions de gramàtica catalana 6 i rits enu (feus, je dus, fe pus...); en català i en provençal, la u, assimilada ala w germànica, esdovó gu: d'on neixen el perfet d'indicatiu valc, valguist, valc, valguem, valgués, valgreni l'imperfet de subjuntiu valgués, valgiiesses, etc. Aquest persisteix, aquell esdevé més tard valguí, valguist, valgué, valguem, valgués, valgueren (per imitació de temí, temist, temé, temem, temés, temeren) i finalment valguí, valgueres, valgué, valguérem, valguéreu, val- gueren (amb les noves formes, tretes analogi- cament de valgueren)1. No tots els pretèrits guturalitzats actuals tenen la llur gutural sortida d'una u llatina; alguns la deuen a la analogia, a una contami- nació anàloga a la que avem constatat en els presents. Així, el perfet de dicere essent dixi, el perfet primitiu de dir no pot ésser guturalit- zat i es, en efecte, dix, dixist, etc, correspo- nent al castellà dije, dijiste, etc.2; digui, di- 1) Davant de la g provinent de u, certes conso- nants desapareixen i d'altres exigeixen l'intercalació d'una e; així, hanuisti dona aguist, denuísti degui st, binuisti beguist, movuisti moguist, poruisti poguist, jacuisti jaguist, placuisti plaguist; però paRuisti pa- reguist, cu&RUÍstí correguist. 2) Es sabut que la x llatina dóna x palatal en català i / en castellà: mctaxa madeixa madeja , buxu boix boj, etc. 62 Pompeu Fabra guist, etc. no són sinó formes analògiques que vingueren a reemplaçar les primitives formes amb x. En fi, els participis en ut, emparentats com estan amb el perfet d' indicatiu, adopten el radical d'aquest temps; així, tenim agut, degut, begut, mogut, etc. De manera que d do- mini de les formes gutural itzades comprèn on el present, la primera persona del singular do l'indicatiu i totes les del subjuntiu, i, en el passat, el perfet d'indicatiu, l'imperfet de subjuntiu i el participi en ut. En el període literari mig-eval la gutura- lització no sobrc'ix podom dir mai del seu do- mini natural. Però de Uavores ençà la veiem invadir el gerundiu i l'infinitiu, prenent nai- xença formes com diguent, valguent, creguent, etc, vólguer, poguer, sapiguer, etc. La llongua literària moderna i què ha do fer amb aquests infinitius i gerundius gutu- ralitzats, Fadopció dels quals la llunyaría evi- dentment do la llengua literària antiga? Si avui dia els infinitius i gerundius purs fossin completament morts, si ningú no digués ja vo- ler, poder, saber, o dient, valent, creient, llavors pot-ser caldria resignar-se a adoptar les for- mes modernes, originades per una desviació en el procés de guturalització dels verbs cata- lans; però essent les formes pures encara ben Qüestions de gramàtica catalana 63 vivents, està fóra de dubte que la llengua li- terària ha de donar la preferència a aquestes, que són les tradicionals. Preferir les formes guturalitzades essent vivents les pures, con- sagrades pels nostres grans escriptors mig- evals, seria la cosa més anti-literaria que un om pot imaginar-se; seria treballar per a la desaparició de les formes tradicionals quan precisament estem obligats de fer tots els possibles per allargar i assegurar la llur vida. Els infinitius i els gerundius guturalitzats no solament no han d'esser preferits, sinó que*ls hem de rebutjar en absolut. No escriurem, doncs, mai poguer, vólguer, valguer, sapiguer, capiguer, sinó poder, voler, valer, saber, caber (o cabre); ni tampoc poguent volguent, valguent, sapiguent, capiguent, cai- guent, jaguent, creguent, diguent, rignent, moguent, absolguent, prenguent, concgucnt, siguent, Ungüent, vinguent, etc, sinó podent, volent, valent, sabent, cabent, caient, jaient, creient, dient, rient, movent, absolent, prenent, coneixent, essent, tenint, venint, etc. El cas de siga, sàpiga, càpiga es tot altre, puix, per un costat les formes pures corres- ponents sia, sapia, capia, han desaparegut completament del dialecte central, al contrari de voler, volent, etc, i per altre costat siga, sàpiga, càpiga no vénen sinó à continuar un 64 Pompeu Fabra procés de guturalització consagrat per la nostra literatura antiga, que accepta succesi- vament la substitució de moga a mova, do crega a crea, de responga a respona, de puga a puixa. Jo crec que podem perfectament ac- ceptar aquells tres subjuntius així com vulga reemplaçant vidla. Són, en canvi, indubta- blement preferibles a les formes guturalitza- des sàpigues, sapigut, càpigues, capigut, si- gues, sigut, les formes tradicionals, encara ben vivents, sabés, sabut, cabés, cabut, fos, estat. Les formes « veiés » i «veges» Els gramàtics ens ensenyen que quan apa- reix una irregularitat en la primera per- sona de l'indicatiu present (ric), aquesta irre- gularitat se presenta igualment, per regla general, en totes les persones del present de subjuntiu (rigui, riguis, etc.), del perfet d'in- dicatiu (riguí, rigueres, etc.) idel'imperfetde subjuntiu {rigués, riguessis, etc). Així es, en efecte. Però "Is gramàtics solen donar una im- portància excessiva a les llurs regles i tot se- guit que n'han trobada una, en fan la pedra do toc per a decidir la superioritat d'unes formós sobre les altres; entre dugués o més formes rivals, ells tendiran sempre a donar la prefe- rència a aquella que entra dins la llur regla; així, ells preferiran veges a veiés solament per- què veges està d'acord amb la regla damunt dita: la regla es ric-rigui-rigués, doncs veig- vegi-vegés. La forma veiés ens apareix llavors 5 66 Pompeu Fabra com alguna cosa d 'anti -gramatical, sens dubte inferior a veges, quan justament es veges que es inferior a veiés. L'irregularitat dita guturalització dol ra- dical, — la més freqüent del verb català, — se prosonta, amb comptades excepcions, en totes les formes citades més amunt; aquestes for- mes constitueixen, doncs, el seu domini; porò un estudi istoric dol verb català *ns porta tot seguit a dividir aquest domini en dos, l'un comprenent les formes del present (r t'c, rigui) i l'altre les del pretèrit (rigui, rigués). Primiti- vament en efecte, la guturalització no com- prèn en uns verbs sinó les formes del present (on dir tenim dic i diga, però dix i dixés) i en altres sinó les formes del pretèrit (en poder tenim poch i pogués, però puix i puixa); i, per altra part, la gutural prové, en el primer do- mini, d'una gutural llatina (c o g) que conser- va davant de o i de a (dico dic, dicat diga) el sò gutural que ha perdut davant de e i de i (dicit diu, dicendo dient), montre en el se- gon domini, prové d'una u llatina, la u dels perfots en ui, la qual ha esdevingut gu, com on provençal (potuiste poguist, potui pogu1 poch). L'extensió que més tard adquireixen les formes guturalitzades es deguda a l'acció de l'analogia. En el domini del present veiem tot Qüestions de gramàtica catalana 67 seguit la c de dic (mco), duc (duco), coc (co- quo), planc (plango), etc, introduir-se en al- tres verbs com riure, moure, seure, entendre: l'analogia de tu rius, ell riu, ells rien amb tu dius, ell diu, ells dien dóna naixença a una for- ma nova ric anàloga a dic i que ve a posar-se en concurrència amb la primitiva riu (de *ri- do), sobre la qual ofereix l'aventatge de dife- renciar-se de la tercera persona riu (de bi- det). Així neixen les formes de present plac, jac, moc, crec, etc. En el pretèrit s'opera també una obra de contaminació, i al mateix temps els pretèrits com moch, moguist, moch, mo- guem, mogués, mogren són reemplaçats per mogui, moguist, mogué, moguem, mogués, mo- gueren sota l'influencia dels pretèrits com perdí, perdist, etc. En un moment donat, un cert nombre de verbs trobant-se posseir, com moure, un present moch al costat d'un pretèrit moguí, això ve a donar un nou im- puls a l'obra de contaminació dins de cada domini: paral•lelament a moc/t-present moguí- pretèrit, van apareixent pretèrits com digui recolzat en el present dich o presents com puch recolzat on el pretèrit poguí. Així, els verbs guturalitzats, qualsevol que sigui l'ori- gen de la guturalització, acaben per exten- dre-la als dominis del present i del pretèrit; d'on la regla dels nostres gramàtics. 68 Pompeu Fabra Uns quants verbs escapen, no obstant, a aquesta contaminació. Aver conserva he i aja, malgrat aguí i agités; voler conserva vull i vulla malgrat volguí i volgués. Però es clar que, donat el gran nombre de verbs que donen un mateix radical a les formes dels dos dominis, les formes primitives estaran sempre en perill de veuro-s menaçades per formes contamina- des, sobretot durant períodes il •literaris com el que ha travessat oi català; així, en l'epo- ca post-literaria veiem recular ajam i ajau da- vant de les formes analògiques aguem i agueu; en el verb voler ha estat guturalitzat tot el present de subjuntiu (vulga, vulgues, etc); un radical guturalitzat avent aparegut on c 1 verb saber per l'intercalació d'una g entro la i i la a final de sapia (sàpiga), tot seguit apa- reix el pretèrit sàpigues que rnenaça "1 pre- tèrit primitiu sabés; anàlogament, apareixen càpigues corresponent a càpiga (ptr capia) i signés corresponent a siga (per sia). L'apari- ció d'aquestes formes analògiques ha originat una seria d'esitacions en la llengua literària moderna: vulga i vulla, càpigues i cabés, si- gues i fos, haguem i hagem. Ara bé, si fóra sens dubte criticable que en cada cas donéssim la preferència a la forma literària antiga pel sol fet d'esser l'antiga, fóra ben pitjor donar la preferència a la forma contaminada pel sol Qüestions de gramàtica catalana 6g fet d'estar d'acord amb la regla citada més amunt. Anem ara al cas do veiés i veges. Una altra irregularitat dels verbs catalans es la palatalització dol radical causada per la i o la e de las terminacions llatines io (àudio) o eo (vídeo), -iam, -ias, etc. (audiam, etc.) o -eam, -eas, etc, (videam, etc.) Així, en el verb voler, tenim vull i vulla (de voleo, voleam) al costat de vols, vol, etc. (de voles, volet); en el verb morir, tenim muyr i muyra (de morio, moriam) al costat do mors, mor, etc, (de moris, morit, etc); en el verb oir tenim oicj, oja (de àudio, audiam) al costat do ous, ou, etc. (de audis, audit). La palatalització dol radical es una irregularitat que apareix tant sols en el present, i lluny de tenir la força d'expansió de la guturalització, la veiem al contrari perdre aviat una infinitat de formes; (exemples deja, creja, valia, calla, reemplaça- des per degà, crega, valga, colga, i més tard oja, muyra, fira reemplaçats per oeixi, mori, fereixi). Se comprèn, doncs, que no agi ten- dit a passar al domini dol pretèrit. Un verb com veure no pot presentar primi- tivament / sinó en la primera persona do l'in- dicatiu present (sortida do vídeo) i on el pro sent de subjuntiu (sortit de videam, videas, etc). En efecte: vídeo dona veig i videam ve- 70 Pompeu Fabra ja (com radiu raig i invidia enveja); però vi- DERE, VIDEMU(S), VIDETIS, VIDENT, VIDENDO, vide(b)at avien de donar veher, vehem, ve- heu, vehen, vehent, vehia (com judíeü juheu sudore suhor, crüda cruha) i vides i videt. veus i veu (com pede peu, haerede hereu). Doncs cap j en el pretèrit (tret, el d'indicatiu, de vidi, etc, i el de subjuntiu, de vidissem, etc.) Així, l'imperfet de subjuntiu es en ca- talà antic vehés. Se comprèn, però, que ossont tant gran el nombre dels verbs que obeeixen a la regla citada, les formes persistents veig i vcja agin pogut donar naixença a un veges. Ara, si aquest veges analògic agués acabat per eliminar completament de la llengua la forma fonètica vehés, se compendriabéquefos adoptat per la llengua literària moderna, en oi qual cas vindria a ésser un nou exemple de la regla damunt dita (venint a augmentar la llista de les formes de pretèrit contamina- des. Ex.: defengués, fongués, vengués, abans defenés, fones, venes). Però lluny d'esser així, la forma principal de la llengua actual no es pas veges sinó veiés, que no es altre que*l vehes antic amb una i interposada entre les dugués ee, com ha succeit en vehent, vehem, veheu, esdevinguts veient, veiem, veieu. Doncs, si la contaminació no ha aconseguit en aquest cas triomfar, puix la forma literària vehés se- Qüestions de gramàtica catalana 71 gueix vivint en el veiés actual, no anirem pas nosaltres deliberadament a arreconar aques- ta forma i reemplaçar-la per la contamina- da veges pel sol fet que aquest veges està d'acord amb la regla dels nostres gramàtics (sobre tot srs té en compte que la dita re- gla se refereix en realitat exclusivament a la irregularitat denominada guturalització). Entorn de les formes 6 valer » i « valdré » Hi ha dues categories d'infinitius llatins terminats en ere. Els infinitius de la primera categoria porten l'accent tònic en la penúltima síl•laba: habére, valérc,solére, vidére, debére, movére, etc, als quals vingueren a afe- gir-se, en llatí vulgar, potére, volére, sapére, ca- paré,cadére. Els infinitius deia segona catego- ria porten l'accent tònic en l'antepenúltima síl•laba: pérdere, véndere, rúmpere, crésccre, pldngere, cúrrere, etc. En els primers, os accen- tuada la terminació {vol-ére); en els segons ho es el radical (pérd-cre). En castellà tots els infinitius en er porten l'accent sobre la terminació; així, no sols hi trobem habér, valer, debér, etc, corresponents als llatins habére, valére, debére, sinó també perdér, vendér, rompér, crecér, etc, malgrat Qüestions de gramàtica catalana 73 pérdere, véndere, rúmpere, créscere. En canvi, l'immensa majoria dels verbs catalans corres- ponents porten l'accent sobre d radical; així diem, no solament perdre, vendre, rompre, créixer, plànyer, córrer, etc.,on es conservada l'accentuació llatina, sinó també veure mal- grat vidére, deure malgrat debére, moure mal- grat movére, etc. Sols uns quants verbs pre- senten la terminació accentuada, tals com avèr, poder, voler. Oblidant sens dubte l'existència d'aquests infinitius en èr, algú ha afirmat que, així com la forma castellana dels infinitius en qüestió es en ér tònic (Exemple: perdér, crecér), la for- ma catalana es en re o en er atons (Ex.: perdre, créixer). I un gramàtic ha arribat a establir que la terminació llatina ere esdevé en català re tant en el casd'esseratona (pérd-ere: perdre) com el de ésser tònica (vid-ére: veure) i ha do- nat com a formes normals pòdre, sabre, po- sant formes tals com poder i saber entre parèntesis (al costat de pòdre i sabre), com a formes secundaries, produïdes sens dubte irregularment. No es d'estranyar, doncs, que en aquells verbs en què la llengua parlada coneix dos infi- nitius, per ex. valer i valdré, el bon catalanis- ta doni la preferència a valdré: si no n'hi avia prou que aquesta forma sigui evidentment la 74 Pompeu Fabra menys semblant a la castellana valer, vénen els savis i ens diuen que la forma normal, la forma catalana dels infinitius de la segona es en re. Qui no donarà la preferència a valdré! Ben segur que algú ja deu afigurar-se que l'in- finitiu valer i anàlegs són castellanismes. Jo no estranyaria pas gens que aviat veiéssim in- troduir-se en la llengua escrita #1 pòdre i el sa- bre de l'esmentat gramàtic! Res de més perillós, en aquest temps de descastellanització a tort o a dret i de poca coneixença de la llengua antiga, que deixar anar en obres tècniques afirmacions errònies o regles inexactes. En el cas present, el fet real os que la majoria dels infinitius catalans de la segona porten l'accent sobre '1 radical i no pas sobre la terminació com en castellà; però això no autoritza de cap manera a afirmar categò- ricament que la forma catalana d'aquests verbs es en re (tenint com tenim indiscutible- ment infinitius ben catalans en èr, tals com avèr, poder), i menys a establir que la ter- minació llatina ere dóna sempre re en català i presentar poder, saber, etc. com a formes se- cundarias, inferiors, nascudes no se sab com, al costat de les regulars pòdre, sabre, etc. A aquell a qui ja agrada més valdré perquè s'as- sembla menys al castellà valer, no cal sinó que, tot amagant-li que valer es forma litera- Qüestions de gramàtica catalana y5 ria antiga, li diguin que valdré es més regular, més catalàl En canvi, una exposició seriosa, científica, dels fets que han originat valer i valdré i una coneixença exacta de l'importància respecti- va d'aquestes dues formes dins l'antiga llen- gua literària, potser farien veure que, si volem donar la preferència a una d'elles, ens cal do- nar-la més aviat a valer que no pas a valdré. En l'evolució fonètica que han sofert ois mots llatins a l'esdevenir neo -llatins, l'accent tònic no canvia de lloc, fóra en determinats casos comptadissims; dones els infinitius llatins en ere tònic han de donar infinitius neo-llatins accentuats en la terminació, i els en ere aton, infinitius neo-llatins accentuats en el radical. Així veiem habére, potére, volére, sapére, valére, vidére esdevenir avoir, savoir, pouvoir, vouloir, savoir, valoir, voir en francès, avére, potére, volére, sapére, valére, vedére en italià, haver, poder, voler, saber, valer, vehèr1 en català; i, en canvi, pérdere, véndere, crés- cere, plàngere, etc, esdevenen perdre, vendre, croite, plaindre en francès, pèrdere, véndere, créscere, pidngere en italià, perdre, vendre, créixer, plànyer en català (Cp. en romanès: aveà, puted, vred; piérde, vínde, crésce, plinge). 1) Forma arcaica, reemplaçada per veure. 76 Pompeu Fabra Però un verb, per analogia amb altres verbs, se pot crear un infinitiu nou, el qual ve a posar-so en concurrència amb l'infinitiu eretat i pot acabar eliminant-lo de la llengua. Por exemple, a les formes creu, erehem, crehent, crehia, cregués, cregut, etc, corresponia un infinitiu creure (de crédere); doncs a una seria de formes analoges tals com seu, sehem, se- hent, sehía, segués, segut, etc.1 els ha ostat donat, paral•lelament, un infinitiu seure, el qual, en aquest cas, ha acabat eliminant l'in- finitiu primitiu sehèr sortit de sedére (fr. seoir, it. sedére, rom. seded). Com veiem, seure no prové directament de sedére, sinó que es una forma creada per imitació de creure, beure i altres; es una forma analògica. Totes les llengües llatines presenten nombroses formes verbals analògiques, i es gràcies a la llur exis- tència que a un infinitiu llatí en ere tònic (res- pondére) pot correspondre un infinitiu neo- llatí accentuat en el radical (it. rispóndere i vice-versa (recípere: fr. recevoir). El castellà i el portuguès estan en oposi- ció amb totes les altres llengües literàries en tant que canvien tots els infinitius de la se- 1) Crehem, crehent, crehia, sehem, sehent, sehia, formes antigues reemplaçades avui en el dialecte central per creiem, creient, creia, seiem, seient, seia. Qüestions de gramàtica catalana 77 gona categoria on infinitius de la primera, re- duint les dues categories a una sola, mentre que les altres llengües les conserven totes dues; essent de notar que, en els canvis d'una categoria a l'altra, manifesten precisament una predilecció per la segona: a res pondero, ridére, torquére, corresponen répondre, rire, tordrc on francès, rispóndcre, rídere, tórcerc, en italià, respondre, riure, tòrcer en català, (Cp. en rom. «ràspunde», «rïde», «toarce»). Totes les llengües a excepció dol castellà i del portuguès, tendeixen així, a reduir la primera categoria; però, en aquesta direcció, les unes van més enllà que les altres; l'italià, per exemple, diu muòvere quan oi francès diu mouvoir. Ara bé, la llengua que va més enllà i que presenta per consegüent menys verbs de la primera categoria es precisament la ter- cera llengua ispanica: el català. No cal sinó recordar seure, veure, caure, quan l'italià diu sedére, vedére, cadére, i el francès seoir, voir, choir (rom. qedeà, vedeà, càdeà). La regla segons la qual ére llatí donaria re es falsa; ére ha de donar i dóna sempre èr, i això explica 'Is infinitius haver, poder, saber, voler, valer, soler, dolèr, caber, parer1, vehèr, 1) Reemplaçat avui per parèixer; parer subsis- teix, no obstant, com a substantiu. Cp. plaer, de placére. 7 8 Pumpeu Fabra jahèrx etc; els infinitius com respondre, riure tòrcer, veure, jaure, cabre, valdré, etc, no es- sent pas excepcions a aquesta regla fonètica, sinó senzillament formes analògiques. Ara veiem el que són en realitat les formes valer i valdré; la primera, sortida directament de valére en virtut do l'evolució fonètica que so- frí el llatí al passar a català; la segona, no provinent de valére, sinó deguda a l'acció de l'analogia. 'Valer, doncs, ja no'ns apareix com una forma anormal, venint a constituir una excepció de tal o tal regla; es, al contraiú, una forma perfectamont regular, filla d'una llei fonètica capital: la de la conservació de l'ac- cent llatí. 1 1 qui gosarà afirmar que la forma catalana dols infinitius de la segona es en re o en er atons (en oposició amb la forma caste- llana en er tònic)? Això sols podríem dir-ho amb raó si tots els antics infinitius en èr aguessin desaparegut do la llengua, reempla- çats per infinitius analogies en re; però això no ha estat, i aquí tenim, ben vivents, voler, poder, saber, avèr i valer mateix, i solèrl Tots aquests infinitius en èr poden usar-so sense cap por: son ben catalans i ben regulars. La superioritat de valdré sobre valer o de 1) Reemplaçat avui per faure, com veher per veure. Qüestions de gramàtica catalana 79 valer sobre vàldrc, no l'hom de cercar, doncs, en si l'una es més catalana que l'altra o si l'una està d'acord i l'altra no amb tal regla fabrica- da arbitràriament per un gramàtic. Les dues formes són ben catalanes, l'una fonètica, l'al- tra analògica; igualment dignes, quant al llur origen, d'esser admeses on la llongua escrita. Totes les llongues literàries ens ofereixen nom- brosos exemples do formes verbals d'origen fonètic i d'origen analògic: devoir, faire, venir són formes eretades; recevoir, plaire, tenir, formes analògiques. I es clar que la superioritat d'una forma, tampoc l'hem de deduir de la seva menor sem- blança amb la forma castellana corresponent. Fóra una cosa excessivament umiliant, un veritable provincialismc, quo raonéssim així: el castellà diu valer, doncs ens cal escriure val- dré; el castellà diu venir, doncs diguem vindré; el castellà diu poder, saber, doncs diguem po- guèr, sapiguèr, o sèbre o sabre, quf tenen l'a- ventatge de no assemblar-so tant a les for- mes castellanes. No: si volem escollir entre dues formes, no cal guiar-nos per aquestes consideracions; es l'istoria do la llengua literària i l'estat ac- tual de la llengua parlada que*ns han d'in- dicar, on cada cas, a quina forma cal dar la preferència. 8o Pompeu Fabra II En català, tota c llarga llatina accentuada (scta, tela, tres) avent-se transformat en e oberta (seda tela, tres) ' i tota c final separada de la sil•laba accentuada per una consonant senzilla (collà-re' diil-cé') avent acabat por és- ser totalment suprimida (collar, dolç), una paraula com valére havia de donar necessà- riament valer. Sols en la nostra terra es encara possible dir, en una obra tècnica, que vàlre ha sortit do valére. — Com pot mai valére aver- se transformat en vàlrel preguntareu. — Molt sonzill, vos responen, por escurçament. — Una escurçada com la de valére en vàlre, admesa tot naturalment, ja fa temps, per un savi català, li va valer d'un savi estranger una cri- tica durissima junt amb el consell que si volia continuar dedicant-se a l'etimologia, li calia estudiar fonètica. Avui hem progressat, i els que no saben fonètica, escriuen... fonètiques. Valére no pot aver donat vàlre. D'on ha 1) El canvi de e llarga en e oberta no ha tingut lloc sinó en català oriental; en balear la e llarga ha esdevingut e neutra i en les varietats occidentals, e tancada. Qüestions de gramàtica catalana 81 sortit llavors aquesta forma? Una força d'or- dre intel•lectual, Vacci?de V analogia, ve sovint a modificar els resultats de l'evolució mecà- nica dels sons. En francès debére esdevé devoir, recípere reçoivre; però aquests dos verbs, en tots els altres temps se conjuguen d'una ma- nera idèntica, sols se diferencien extraordinà- riament en l'infinitiu: doncs la llengua tendirà a donar a amdós verbs infinitius semblants, sigui donant al verb devoir un infinitiu doivrc, sigui donant al verb reçoivre un infinitiu recevoir. D'aquí l'aparició de la forma rece- voir, que ha vingut a reemplaçar l'infinitiu primitiu reçoivre. Recevoir es degut a l'acció de l'analogia. Ella ha engendrat vàlre. Fixem-nos en dos infinitius com doïére i mólere. Així com, en el primer, l'enfortiment de l'accent d'intensitat produeix la debilita- ció i caiguda consegüent de la e final (dolor'), en el segon origina la supressió de la e inte- rior (mòVre) la e final trobant-se portar mi accent secundari que la fa més resistent que la primera. Però aquesta diferencia enormo en el tractament de la terminació ere, deguda a la diferent posició de l'accent, desapareix en el futur, que es un compost de l'infinitiu i de les formes he. has, etc. Els futurs de dolére i mólere són, en efecte, doler'hà, moler'hà, igual- ment accentuats (accent principal en l'ulti- 6 82 Pompeu Fabra ma síl•laba, accent secundari en la primera), i la e intermitja, obeint a la llei de Darmes- teter, cau en amdós; d'on: dólrà, molrà. L'analogia dels dos futurs fa possible la nai- xença d'un infinitiu dolre, venint a afavorir la creació d'aquest dolre (paral•lel a molre i més acostat a dólrà que no pas l'infinitiu primitiu dolèr) el fet d'aver acabat per conjugar-se "Is dos verbs d'una manera idèntica en tots els altres temps. Així, veiem aparèixer dòlre al costat de dolèr. Com dòlre es vàlre: una forma deguda a l'acció de l'analogia'. Quan una llengua crea una forma analògi- ca, aquesta coexisteix naturalment durant un tomps més o menys llarg amb la forma erota- da,establint-se entre amdues una lluita en la qual intervenen en favor de l'una o de l' altra una infinitat de circumstancies, adés triom- fant la forma analògica, adés restant victo- riosa la forma fonètica. En francès, el recevoir analògic acaba per eliminar el reçoivre primi- tiu; on canvi, avent aparegut, al costat de fuir sortit de fugire*, un infinitiu analògic 1) Una d avent-se desenrotllat entre / i r, formes com valre, valrà, dolre, dolrà, molre, molrà, han esde- vingut valdré, valdrà, doldre, doldrà, moldre, moldrà (Ir per Idr es avui dialectal). 2) En llatí vulgar, fúgere avia estat reemplaçat Qüestions de gramàtica catalana 8$ fuire (precisament corresponent al nostre fúgere dialectal), aquesta forma fuire, lluny d'eliminar el fuir primitiu, acaba per desapa- rèixer ella, després d'aver coexistit amb juir durant els segles xinè, xivè i xvè, com coexis- teixen avui en el català els dos infinitius valer i valdré. L'aparició de formes analògiques ori- gina, doncs, esitacions més o menys durables entre les formes noves i les antigues: abans qued francès no adoptés definitivament rcce- voir, ha estat dubtant entre recevoir i reçoivre. La literatura tendeix a la llarga a fer desapa- rèixer aquestes esitacions. Totes les que cons- tatem en el francès mig-eval han desaparegut fa llarg temps del francès literari. En canvi, en català a les esitacions que encara presenta d català mig-eval, han vingut a afegir-sen de noves, i es que l'absencia d'una literatura ha afavorit durant segles la naixença i la propa- gació de tota mena de formes analògiques; d'aquí les nombroses esitacions del modern català literari: valer i valdré, venir i vindré, vo- ler i volcjuèr, etc. En la lluita entre les formes noves i les tradicionals, la llengua escrita exerceix, en per Jugire, d'aon fuir francès, to gir català, huir cas- tellà, fuggire italià. 84 Pompeu Fabra general, una acció conservadora. Quan en un domini lingüístic que ja posseeix una literatu- ra important, apareix o comença a estendre-s una forma qualsevulga, es natural que ds es- criptors se resisteixin a adoptar-la, en el llur desig d'introduir les menys variacions possi- bles en la llengua litoraria, i es clar que la re- sistència de la llengua escrita a l'admissió do una forma constituirà un obstacle a la seva difusió podent arribar, sinó a foragitar-la do la llengua, almenys a no deixar-la passar de vulgar o de dialectal. A vegades, no obstant, l'empenta de les formes analògiques es tant grossa que, malgrat la resistència de la llen- gua escrita, acaben invadint completament la llengua parlada; llavors, si aquella continua rebutjant-les, ja*u farà amb menys raó; i en el cas en què les formes tradicionals arribin a cauro en completa desuetut, llavors la llengua escrita no tindrà altre remei que adoptar do- cididament les formes noves si no vol esdeve- nir arcaica. Però mentre les formes literàries tradicionals siguin ben vivents, tant freqüents almenys com les formes rivals, cap bon es- criptor pot preferir aquestes a aquelles contri- buint així, sense solta, a enfondir la separació entre la llengua literària actual i la llengua literària antiga. Per exemple, el català antic presenta l'in- Qüestions de gramàtica catalana 85 fiíiitiu saber responent al llatí vulgar sapére; dusprós apareixen sapiguèr, sèbre, sabre; però, al costat d'aquestes formes, subsisteix encara l'infinitiu primitiu saber: doncs aquesta forma saber, la tradicional, la dels nostres autors an- tics, la qual a través de tants segles illiteraris resisteix victoriosa la concurrència de les for- mes noves i arriba ben vivent fins als nostres dies i no la preferirem a la contaminada sapi- guèr o a les dialectals sèbre i sàbret Es el ma- teix cas de poder, voler i avèr. El cas de dolèr es diferent, puix dolre es ja una forma clàssica. Doldre es, doncs, admissible, senso que això vulgui dir que*ns calgui rebutjar en absolut la forma dolèr, encara vivent, filla llegitima del dolére llatí. Però imagineu-vos que dolre estigués desproveit del seu prestigi literari i fos molt menys extès en la llengua parlada del que realment es; llavors £no seria indubtable- ment preferible dolèr a dolrel Doncs tal es el cas de valer i valre; valer es preferible a valre o valdré, encara que certs diccionaris donin valer, — el descendent de valére, — com vulgar. Tenint en compte l'istoria de la llengua literària i l'estat actual de la llengua parlada, nosaltres creiem que "Is verbs catalans en èr poden ésser agrupats com segueix: I. — Avèr auxiliar (qucs conjuga: jo he, tu has, etc), saber, poder, voler. Aquestes formes 86 Pom peu Fabra en èr són los úniques admissibles. Rebutja- des, doncs: hauré, scbre, etc. II. — Valer, soler. Són preferibles a valdré, soldre (així com tenir i venir, a tindré i vindré. ) III. — Avèr transitiu ( que "S conjuga jo hec, tu heus, etc), caber, calèr, dolèr. Poden ésser empleats al costat de eure, cabre, caldre, doldre. IV. — Tots els altres infinitius en èr són arcaics: jahèr, vehèr, cahèr, etc. (reemplaçats per jaure o jeure, veure, caure, etc.) III L'existència dels infinitius en èr ha estat causa d'una particularitat notable que ofe- reix la conjugació catalana. L'infinitiu llatí termina en dre, en ére, en ere aton o on tre. La terminació catalana èr ha sortit de ere (hab-érc: av-èr); àre i ire han do- nat dr i ír (port-dre: port-dr; dorm-íre, dorm-ir); ere aton ha acabat por donar re o er segons la consonant anterior (pérd-ere: pèrd-re; ndsc- ere: néix-er). El català distingeix, doncs, en l'infinitiu, les quatre conjugacions llatines, com fan oi francès, l'italià i el romanès, sepa- rant-se en aquest punt del castollà i del por- tuguès, que sols coneixen àr, er, ir. Qüestions de gramàtica catalana 87 El gerundiu llatí termina en dndo, en éndo i en iendo; però la i de la terminació iendo dos- apareixent com a vocal (adés sense deixar petjada, adés palatalitzant la consonant an- terior), les tres terminacions clàssiques se tro- ben, en llatí vulgar, reduides a dues: dndo i éndo, la primera corresponent als verbs en dre, i la segona als verbs de les altres tres conjuga- cions (port-dndo, però hab-éndo, perd-éndo, dor- méndo). L'italià i el castellà conserven les dues terminacions llatines, el primer amb el sous dndo i èndo, el segon amb ois seus dndo i iéndo (amb canvi de e breu llatina en ié castellà1). El francès redueix les dues terminacions a una sola: ant. El portuguès, en canvi, se crea, per als seus verbs en ír, una tercera ter- minació indo (segons la proporció dr: dndo o er: éndo :: ír: indo), presentant així, en el ge- rundiu, una varietat de terminacions supe- rior a la del llatí vulgar. El català, gràcies als seus infinitius en èr, ha anat encara més enllà 1 ) El canvi de e breu en ié es una llei de trans- formació del castellà confirmada per innombrables exemples. Això no impedeix que-1 ié castellà sigui qualificat de diftong capritxós (77) en certa gramàtica catalana. En canvi, els diftongs catalans, ah 1 aquests no tenen res de capritxoses, són fills de l'etimologia (?), deguts a una llei fonètica, etc, etc. 88 Pompeu Fabra que*] portuguès i presenta quatre terminacions de gerundiu. Jo he demostrat recentment ' que la è oberta del llatí vulgar ha donat (excepte da- vant determinades consonants) e tancada on català i que la é tancada del llatí vulgar ha donat constantment e oberta en català, orien- tal. El llatí clàssic tenia una sola e, que podia ésser llarga o cinta; però avent, en el trans- curs de temps, la e curta esdevingut una e oberta i la e llarga esdevingut una e tancada, ens trobem, en virtut de l'inversió do ee ope- rada en el català oriental, que aquest dialecte presenta una e oberta o tancada segons que la e del llatí clàssic sigui llarga o curta. Així doncs, una terminació com ére (amb c llarga, doncs tancada en llatí vulgar) osdové èr (amb e oberta), i una terminació com éndo (amb e cinta, doncs oberta en llatí vulgar) esdevé ént (amb e tancada). Aquesta terminació catalana ént sortida de endo llatí, es la que trobem avui dia en tots els verbs en er o re atons: neixént, creixent, coneixent, planyent, vencent, corrent, perdent, venent, rebent, rient, cloent, etc. Els verbs en ir s'han creat, com en portuguès, un gerun- 1) P. Fabra.— «Les e tòniques du catalan». — Revuehispanique, tome XV — New- York, París, 1907. Qüestions de gramàtica catalana 89 diu en int, introduint la i de l'infinitiu en el ge- ruudiu, i la nova terminació int hi reemplaça Vent, sortit de éndo; així tenim dormint, sen- tint, oint, etc., responent a dormendo, scn- tendó, audendo, etc. D'una manera anàloga, els verbs en èr han introduït la è de l'infinitiu en oi gerindiu, d'on ha nascut una nova ter- minació de gerundiu: ènt. Així, als infinitius avèr, poder, saber, voler, valer, corresponen els gerundius avènt, podent, sabent, volent, valent. Gràcies, doncs, a l'existència dels infini- tius en èr, el català ofereix la particularitat de distingir les quatre conjugacions llatines en el gerundiu com en l'infinitiu, en oposició a totes les altres llenguos literàries: Llat. vulg. l-ando ll-endo lllendo W-endo Port. ando endo endo indo Cast. ando iendo * iendo* iendo * Cat. ant ènt ènt int Franc. ant ant ant ant Ital. ando endo endo endo Rom. índ índ ind ind Avui sembla que corren mals vents per als infinitius en èr. Els gramàtics se*ls miren amb *) iendo que-s redueix a endo darrera de //, n (mullendo, tinendo) i esdevé yendo darrera de vocal (leyendo). go Pumpeit Fabra mals ulls, rebels com són a les precioses re- gles i lleis fonètiques que ells se confeccionen; i qui'ls escoltés, s'imaginaria portant una vida migrada molts d'aquests infinitius vigorosos als quals veiem imposar la llur vocal al gerun- diu. Fa realment gràcia trobar, en alguna gramàtica, tal infinitiu en èr postergat a l'in- finitiu en re o aduc totalment rebutjat, i més avall, el gerundiu corresponent marcada es- crupolosament amb im accent greu la seva vocal oberta, que deu precisament a aquell infinitiu en èr. Els verbs catalans provinonts de la segona conjugació llatina ois quals presenten gerun- dius en ènt son aquells en què encara viuen els infinitius en èr: verbs com jaure, veure, seu- re, que han perdut els llurs antics infinitius en èr, terminen en ént en el gerundiu: desapa- reguda la causa de la substitució do ént per ènt, ja no apareix aquesta terminació sinó aquella {jaient, veient, seient). Vosaltres que sembleu inclinats a arreconar valer, soler, etc, tant mateix podríeu esborrar l'accent greu dels gerundius corresponents. Objectareu que la llengua diu valent, solènt; però també diu valer, soler i vosaltres els preferiu valdré, soldre, i aduc insinueu podré, sabre ! En la llengua antiga trobem valer; el llatí — la llongua mare — presenta valére; el català Qüestions de gramàtica catalana 91 parlat diu encara valer; valer es aduc la fornia predominant en el dialecte central; el gerun- diu es valent 1 per què preferiríem valdré a va- ler! Un catalanista *m deia, en una ocasió, que valdré li era molt més simpàtic que valer; valer s'assemblava massa al castellà valer, v, a, Z, e, r : les mateixes lletres; valdré era evidentment preferible... Tot un tractat de morfologia sen- timental! iEls nostres literats i els nostres tècnics se deixarien portar també per aquests sentimentalismes de provincià! i El castellà continuaria exercint la seva influencia per- torbadora aduc en ple període de descastella- nització? Els nostres savis Compauant Ics paraules catalanes d'ori- gen llatí amb les paraules llatines d'on provenen, un s'adona tot seguit que una in- l'initat de mots catalans tenen un nombre menor de síl•labes que'ls mots llatins correspo- nents. Delsaeusatius dissillabics solem, fócum, bónos, flores, témpus, provenen elsmonosil•L: bs sol, foc, bons, flors, temps; dels trisillabsópc;•am, úngulam, sédicim, fíliam, móriat, han sortit ela dissil•labs obra, ungla, setze, filla, muira; els monosil•labs fill, pou, dü, ull. corresponen als trisil•labs fíliam, púleïun , digitum , óculum . El nombre de síl•labes d'una paraula dis- minueix quan una vocal es suprimida (es el cas de flores); quan se redueix i ve a fondre-s amb una consonant contigua (es el cas de fí- liam); quan, vinguda a posar-se en contacte d'una altra vocal, s'hi uneix donant un dif- Qüestions de gramàtica catalana gj tong (es el cas de móriat). Ara bé : tots aquests fenoinens son prou freqüents en cata- là, i d'aquí ve que moltes paraules catalanes siguin més curtes que les corresponents llati- nos. Un om comprèn, doncs, perfectament que"s digui que, en el pas dels mots llatins a mots catalans, s'opéra tot sovint un escurçament, i aduc que-s parli cYuna tendència general de Ja nostra llengua a escurçar les paraules llati- nes. Ara, que aquesta tendència sigui una llei fonètica del català, la llei d'escurçament, això ja es una altra cosa. Es clar que si hi ha un escurçament, aquest obeirà a una llei que podem anomenar llei d'escurçament : però aquesta llei no la tindrem mentres no sapi- guem quins son els fonemes llatins qucl català suprimeix o redueix. Una cosa es constatar un escurçament, dir que existeix una tendèn- cia a escurçar, i una altra cosa establir la llei o les lleis d'aquest escurçament. Doncs bé : mossèn Nonell i mossèn Gran- dia, — l'inventor de la llei d'escurçament i el seu principal propagador, — comencen con- fonent aquestes dugués coses. El Sr. Nonell en el seu Anàlisis morfològica, després d'in- formar-nos que «la tendència general de la llènga catalana 03 a escursar les paraules lla- tines», diu a continuació mateix, referint-se 94 Pompeu Fabra a aquesta tendència : «L'aplicació d'aquesta llcy a les paraules de la llènga llatina forma un dels caràcters distintius y'l més principal del català.» Y el Sr. Grandia en la seva Gramà- tica etimològica s'expressa així : «Fóra d'a- quèsta sílaba (l'accentuada) tot lo restant de la paraula tendèx a pèrdres. Aquesta ten- dència s'anomèna llèy d' escurçament». Realment estranya de la part de dos gra- màtics, aquest empleu abusiu de la paraula llei. C'pp foneticista donarà mai el nom de llei a la tendència originadora d'un fenomen, sinó a les condicions en què aquest se compleix. En veritat, els dos gramàtics catalans treuen a relluir massa aviat la denominació llei d'es- curçament. Però, en el fons, això es una cosa d'una importància secundaria : la qüestió es que, en una banda o altra, ells ens donin de fet la llei d'escurçament; es dir, que en una banda o altra, ens ensenyin les transforma- cions foniques que han produït .l'escurçament ; que*ns facin a saber quins fonemes cauen, quines vocals se redueixen, quins diptongs se formen... Veiam doncs, què 'ns diuen de tot això Os Srs. Nonell i Grandia. El primer ens informa de la caiguda de les desinoneiesmonosil•labiques en els mots varia- bles i, respecte o les síl•labes atones en general Qüestions de gramàtica catalana g5 no "ns diu més que aquestes lluminoses parau- les : <h ,lóeu» lót i attría don tl Sow) ' riflifv cl tol probk apHquem'hi la llei d'escurçament, i !' dé< rl ir.'lr.i, n 'l plural, lót i,lóoi i \ ii',' '. i logamenl i ; "i, n donen • - / i , ■ i | , i < amat, wmà/m/u amúUé amiant, ■<■,, -//, ",,■ amaní amat om Ara oi 'i índl< tmju If.r.i. rriíi plural d©- u,,, ,,,/, // ,< tt , i : i- ,,,< ,,; d, ( > (Sens dubte en el pensament del autor, a, en, per, etc, no són paraules.) — I sabs alguna diferencia notable entre les vocals castellanes i les catalanes? — Si, se- nyor: «que en castellà totes les vocals són tò- niques.» (Tòniques vol dir accentuades: quina es, doncs, la diferencia entre cantarà, cantarà i cantaràl) — Com se nomenen en català les paraules que porten l'accent en la síl•laba antepenul- ii4 Pumpeu Fabra tima?... ai! vull dir «amní-penultima» (no'm recordava que*ls castellans diguessin antepe- núltima i els francesos antépcnultièmel...) — Se nomenen esdrújules. (Així catalanitza un descastellanitzant a ultrança la paraula ita- iana sdrucciolo.) — Com s'escriu la vocal atona fulles! — amb e: fulles. — I la de cantes! — Amb a: can- las. — I la de canten? — Amb a: cantan. — Per què? — No sabria dir-ho. (Hem do con- fessar que nosaltres tampoc.) Passem a la morfologia. — Digues, noi, el femení de certs noms no's pot formar afegint al masculí la terminació essal — No, senyor: esa. Ex.: jutge jutgesa. (Nosaltres creiem ingènuament que*s deia jutgessa, mestressa. . . ) — I digues, quins són els noms en s que en el plural doblen la s davant la terminació os! — Els mateixos que alguns escriuen amb ç. (Així pas, nas, interès, progrés, congrés, excés, òs, ós, cos i tants d'altres que ningú no ha pensat mai d'escriure amb c fan, en efecte el plural,... passos, nassos, interessos...) — I quins adjectius són invariables? — Els terminats en l. (Exemples: mal mala, sol sola, paral•lel paral•lela, etc., etc.) — Com formen el femení 'Is adjectius en s! — Els monosil•labs doblen aquesta s. (Ex: ras rasa, gris grisa, llis llisa, etc, etc.) Qüestions de gramàtica catalana ii5 — Se declina -1 nom català? — Sí, senyor, Ex.: nominatiu pare, genitiu pare, acusatiu pare... (Pel qual paradigma se pot veure que, en efecte, en nom català... no*s declina). Passem a la sintaxi. (Aquí recordem allò de que'l català ha de tenir «sintaxi propria» i ens sentim, nosaltres també, descastellanit- zants a ultrança.) — Digues, digues, noi, com se formen els temps compostos dels verbs catalans? En el català que tu i jo parlem, pobres barcelonins, se formen mitjançant l'auxiliar aver; però jo#t pregunto com se formen en la «llengua ca- talana», que ja sabs que no cal confondre amb «el català que ara*s parla». — Se formen mit- jançant els dos auxiliars aver i ésser. — Bé, i sabs els verbs intransitius amb quin auxiliar se conjuguen? — Amb l'auxiliar ésser. (Es dir que cal dir: Era plogut tot lo dia. Seria sem- blat que no voliem fer-ho...) — S'usa mai la preposició a davant del terme directe d'acció? — Mai, (Ex.: Avui t'he vist a tu... Es veritat que aquest a tu és en «l'horrible» català que ara's parla. Però aquest altre exemple: Per saviesa coneixia hom Deu e a si mateix és de... Tirant lo Blanc!) — I, en aquesta «llengua catalana», que ja sabem que es tota altra que «l'horrible cata- là» que tu i jo parlem, en quins casos el par- 1 16 Pompeu Fabra ticipi passat concorda amb el complement passiu? — Sempre! — Sempre? — Menys quan al proferir el participi, no pensem «ab» el com- plement. (Ja es distracció! Però *1 més estrany es que en una llongua que ningú parla, — la llengua catalana que no cal confondre, etc. — un om pugui tenir aytals distraccions!) El diftong francès «oi» Pocs són els sons llatins que han passat per una seria tant gran de modificacions com les que ha sofert la vocal e tancada en el nord de França, mitjançant les quals, en mots com tela, habére, ha acabat per ésser pronun- ciada uà: tuàl, avuàr. Mentre que en certs parlars romanies, com l'italià, la e tancada (aquest sò en que vingueren a confondre-s la e llarga i la i breu del llatí literari) ha arribat intacta fins als nos- tres dies, en francès ja en el viiien segle, sofria una modificació considerable: situada a la fi d'una síl•laba, s'allargava, perdia la seva omogeneitat i esdevenia éi, després èi; un mot com tela esdevenia teile. La Cantinèle d'Eulalie (any 900) presenta ja haveir, saveiet (sapéat.) El diftong èi, sortit de e, persisteix encara en els parlars francesos occidentals; però en ii8 Pompeu Fabra el centre, continua transformant-se: en el xinen segle, un mot com tela ja no sona tèüe sinó tòile. El diftong provinent de e tancada vingué així a confondre-s amb el diftong re- sultant de la combinació d'una o (provinent de o tancada ode au) amb una i, en paraules com dortoir (dormitoriu) i joie (gaudia). El francès modern escriu encara toile, avoir, dortoir, joie, d'acord amb la pronuncia del xinen segle; però *1 diftong oi no ha persistit pas, sinó que ha continuat transformant-se i ha acabat per donar la combinació actual ud: tot-om sab que toile, avoir, dortoir, etc., sonen tuàl, avudr, dortuàr. Les etapes intermediàries han estat òe, oé, oè, uè. L'evolució de l'antic diftong francès oi ha donat lloc a dues qüestions gramaticals in- terminables, que no han estat definitivament resoltes fins a mitjans del xixen segle. Ens re- ferim a la lluita entre la pronuncia oè, consi- derada com a normal desde '1 xiven segle, i la pronuncia ud, apareguda a París en el xviè, i a la lluita entre les pronuncies oè i è en parau- les com savoit, monnoie etc. (avui escrites savait, monnaie). Dues pronuncies populars ud i è tendint a eliminar oè, la llengua literà- ria s'esforça llarg temps a mantenir aquesta pronuncia; ud i è han acabat per imposar-se, però la llur implantació ha estat lentissima Qüestions de gramàtica catalana 119 gràcies a la resistència formidable de la llen- gua literària. Apareix la pronuncia oà, uà, comença a estondre-s entre *1 poble de París, i tot seguit l'assenyalen els gramàtics com a una pronun- cia viciosa, una corrupció deplorable del oè tra- dicional, un parisienisme que cal vitar a totes passades. Res no detura, perxò, els progres- sos d'aquest oà del «menú peuple parisien»; passat el xviien segle, el veiem invadir ràpida- ment el parlar de la gent instruïda. Desde aquest moment, oè es ben mort: París diu uà, i han d'esser inútils tots els esforços que un om faci per mantenir la pronuncia oficial oè. La resistència de la llengua literària ha estat tenaç per sobre de tota ponderació; du- rant tot elxviiP" segle, oè compta amb innom- brables partidaris, i l'any trenta de la centúria prop -passada encara trobem qui manté aques- ta pronuncia arcaica: avui, com sabem, totes les gramàtiques franceses ensenyen que*l dia- graf oi sona uà. (Si la cosa agués passat a Catalunya, es segur que encara faríem gramà- tiques prescrivint oè i combatent furiosament uà: un barcelonismel) Un altre exemple de resistència de la llen- gua literària a consagrar una innovació de la llengua parlada, el trobem en el manteni- ment del diagraf oi en paraules com savait, Pompeu Fabra monnaie, durant llarg temps escrites savoit, monnoie, malgrat pronunciar-se savè, monè. Feia molt que la llengua avia roduit oè a è en aquests mots, quan Berain, el 1675, proposa escriure-ls amb ai en lloc de oi; però aquesta reforma ortogràfica, ja llavors tardana, no aconsegueix el seu triomf definitiu fins ben entrat el xixen segle; adoptada per Vol taire el 1751 (Siècle de Louis XIV), no aconsegueix, en efecte, ésser admesa per l' Acadèmia fins el... 1835! (A Catalunya encara pot-ser hi àuria algú que s'obstinaria a mantenir la grafia oi, aquí que conservem preciosamont aduc les menuderies cal•ligrafiques dels nos- tres avis). * * El llegidor ja pot compondre a qui endre- cem ospecialment aquest article: a aquells que creuen qüestió d'una mica de bona voluntat i obediència no diem ja immobilitzar la llen- gua, sinó tornar-la al mateix-mateix estat en quo's trobava per allà al xven segle; i també a aquells que perden deplorablement el temps anatematitzant el parlar barceloní en la creen- ça que es altament convenient i possible des- lliurar la llengua literària moderna do l'in- fluencia que'y exerceix el llenguatge de Bar- Qüestions de gramàtica catalana 121 celona, a bon dret i irresistiblement. Als uns i als altres recomanem que ostudiin detingu- dament l'istoria d • les lluites entre les pro- nuncies oè i uà, entre les pronunci s oè i è i entre le's grafies oi i ai en el francès modern. TAULA Pag. L'obra dels nostres descastellanitzants. 7 El doncs causal 1 14 » » » n is La combinació pronominal els hi. . . 23 Traducció de l'expressió relativa caste- llana el que 30 L'article neutre 34 Les preposicions atones de, en i a da- vant de la conjunció que .... 41 Les terminacions encia i ancià ... 46 Catalanització dels adjectius en undus. 50 Formes verbals guturalitzades ... 57 Les formes veiés i veges 65 Entorn de les formes valer i valdré I . 72 t> » » o » » II . 80 t> » » » » » III. 86 Els nostres savis 92 Una llei d'escurçament 106 Les nostres gramàtiques didàctiques I. 110 t> • d II. 113 El diftong francès oi. . , . . , . 117 OBRES DE L'AUTOR Ptes. Ensayo de gramàtica de catalàn moderno (agotada). Silabari català 1 Tractat d'Ortografia catalana. . . l'50 Contribució a la Gramàtica ca- talana 2 Qüestions de gramàtica catalana . 0'50 OBRES DE VENDA EN LA LLIBRERIA «V AVENÇ DE JACINTO VERDAGUER Jesús de Nazareth i Flors del Calvari 3 La Mellor Corona 3 En paper de lli 6 Corpus Christi i'so En paper de fil 3 Eucarístiques 5 En paper de fil 10 Rondalles 3 En paper de fil. .... 6 Discursos 2 En paper de fil 4 Al Cel 2 Viatges 0*50 Excursions 0*50 Flors de Maria 0*50 Dietari d'un pelegrí a Terra Santa. . c/50 Prosa florida 0*50 Folk-lore 1 En paper de fil 2 Càntic dels Càntics, precedit d'Els Jardins de Salomó 1 En paper de fil 2 Colom, seguit de Tenerife 1 En paper de fil 2 Perles del «Llibre d'Amic e d'Amat», den Ramon Lull 1 En paper de fil 2 CANÇONS CATALANES 9 ARMONITZADES PER ENRIC MORERA POPULARS Pte^. Bis Segadors 0'50 Plany 0'50 El Compte Arnau. 0'50 La Mala nova 0'50 El Rossinyol 0'50 Sant Ramon 0'50 Montanyes de Canigó 0'50 Les set cançons, en un volum enquadernat. 5 pessetes ORIGINALS Marinesca l'50 La Nostra nau l'50 ru íaDra, Rompeu 3823 gestions de gramàtica F32 catalana PLEASE DO NOT REMOVE CARDS OR SLIPS FROM THIS POCKET UNIVERSITY OF TORONTO LIBRARY ,",;■